Apunts d'homilia

dimecres, 15 d’agost del 2012


RELECTURES.

(Amb RELECTURES he intentat  expressar, amb un llenguatge diferent, alguna de les idees d’un relat evangèlic o d’una festa. Voldria ser una espècie de “traducció” no pas de conceptes sinó d’esquemes mentals. RELECTURES abarca els diumenges d’un any, començant en la Pentecosta del 2011 (Any litúrgic A) i acabant el diumenge d’abans de la Pentecosta del 2012, festa de l’Ascensió del Senyor (Ja dintre l’any litúrgic B).
Aquí he ajuntat totes les RELECTURES en un sol arxiu perquè sigui possible aplicar el comandament “cercar” de l’aplicació “Edició”. Això es pot fer servir com a índex temàtic.

ÍNDEX i vincles.


Pentecosta        
Diumenge 14 durant l’any A
Diumenge 15 durant l’any A
Diumenge 16 durant l’any A
Diumenge 17 durant l’any A
Diumenge 18 durant l’any A
Diumenge 19 durant l’any A
Diumenge 20 durant l’any A
Diumenge 21 durant l’any A
Diumenge 22 durant l’any A
Diumenge 23 durant l’any A
Diumenge 24 durant l’any A
Diumenge 25 durant l’any A
Diumenge 26 durant l’any A
Diumenge 27 durant l’any A
Diumenge 28 durant l’any A
Diumenge 29 durant l’any A
Diumenge 30 durant l’any A
Diumenge 31 durant l’any A
Diumenge 32 durant l’any A
Diumenge 33 durant l’any A

Nadal. Any B
Festa de la Mare de Déu (Cap d’any) Any B
Diumenge 2 de durant l’any B
Diumenge 3 de durant l’any B
Diumenge 4 de durant l’any B
Diumenge 5 de durant l’any B
Diumenge 6 de durant l’any B
Diumenge 7 de durant l’any B
PASQUA. ANY B




(1) PENTECOSTA. 2011. Any A.

1. “Pentecosta”, una revolució en profunditat.
Ajuntar Pentecosta i Revolució pot semblar una mica exagerat. Amb tot, penso que la Pentecosta és la mare de totes les revolucions.
Una vegada més, Lluc demostra ser un escriptor extraordinari que amb els seus relats és capaç de fer caure les muralles més sòlides amb què pretenem protegir-nos de l’Amor del Pare.

2. Imaginem-nos per un moment que l’alcalde de Barcelona enviés aquest missatge als Indignats acampats a la Pl. de Catalunya:
Benvolguts conciutadans: sé que teniu tota la raó i el dret de demanar una democràcia real, perquè és veritat que la democràcia que de fet tenim és només formal, i que serveix sobretot per barrar el pas a la vertadera. Estic content que a la nostra ciutat hi hagi ciutadans com vosaltres, preocupats per una convivència més justa. Per això us demano que elaboreu un Programa i un Projecte de democràcia real per presentar-lo a la ciutat. Si resulta majoritàriament aprovat, el meu equip i jo ens retirarem per deixar pas al nou Programa. Entretant, sapigueu que seria un orgull i un honor per a mi poder-hi col·laborar, si us semblés oportú”.

3. No cal dir que una carta així comportaria per als Indignats un repte important; un repte que no és segur que fossin capaços de superar a causa de la seva dificultat intrínseca, i també perquè, molt probablement, abans de cinc minuts ja apareixerien divisions i lluites entre ells, sense comptar amb la presència immediata d’una gran varietat dels Aprofitats de torn.

4. El relat de la Pentecosta és com aquesta hipotètica carta de l’alcalde, però amb algunes diferències. La primera i més important és que no ve de cap alcalde (que seria destituït immediatament pels seus superiors per excedir-se en les seves atribucions) sinó de Déu mateix. Una altra diferència és que no va dirigit als Indignats sinó als Perseguits i Esclavitzats. Una tercera diferència és que no se’ls demana un Programa destinat a ser aprovat per la Majoria sinó que ja és en si mateix una invitació directa a viure en Llibertat. Això no vol pas dir que, si ho fan, deixaran  de ser Perseguits; de fet, ho seran més que abans. Però la persecució no podrà impedir l’exercici ple de la seva Llibertat.

5. Per entendre la revolució de la Pentecosta només cal fixar-se en el canvi que comporta. Fins ara se suposava que el flux de la vida va de dalt a baix passant pels intermediaris. Per exemple: en societats religioses (que són la majoria) es considera que tot té el seu inici en Déu, i arriba al poble a través dels sacerdots, els mestres de la Llei, els reis, les autoritats... En societats no religioses simplement s’ha substituït la “idea Déu” per la “idea de Poble”.
Però, de cop i volta, “tots (els reunits) quedaren plens de l’Esperit Sant”. Tots! No es diu que l’Esperit va baixar sobre Maria, o sobre els Dotze, o sobre uns líders escollits, o sobre els que s’havien batejat, els que havien seguit un curset de preparació... Tots.
Això ho capgira tot. “Dios està en la base” deia el títol d’un famós llibre de González Ruiz. A partir d’aquí, si existeixen papes, cardenals, bisbes, sacerdots, diaques... haurà de ser per alguna altra cosa ben diferent que fer d’intermediaris entre “dalt” i “baix”, perquè Déu se n’ha anat a baix.

6. I ara, a tots aquests que estan plens de l’Esperit Sant, qui els podrà controlar?!
El relat de Lluc és més “realista” del que podria semblar: aquí hi ha Pere i els Onze, que fan un discurs.
Pere i els Onze “entenen” que ha arribat el moment d’actuar perquè hi tenen una responsabilitat important: posar-hi ordre...
(Però comentar aquest discurs, avui no toca...).


 (2) PENTECOSTA. 2011. Any A.

La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres. Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després, lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.
En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu orgull impermeable.

Però la vida és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de puny.
A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient, i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. Sóc la seva dona i mentre el pugui cuidar, ell no anirà a una residència.

Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és per al seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.
I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no fossis tu, què passaria amb mi?

L’experiència de la debilitat ha despertat un amor que estava adormit. Un amor que ara no neix de la força exuberant de la primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.
Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.

Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu, alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.
És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni a on va, però que fa possible viure content.
Potser ells ni tan sols hi descobreixen cap presència de l’Esperit. Per a ells, això és normal.
Però, precisament perquè a ells tot això els sembla normal, els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit, en forma d’Amor; un amor net, no possessiu, alliberat i alliberador, generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.

La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits. Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la Roser. 


SS. Trinitat.  2011.  Any A

Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva mare, que l’esperava per dinar.
La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.
Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta qualsevol:
-És més jove o més gran que tu?
La Mireia, dissimulant, li respon:
-De qui parles?
-Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.
-Si no t’expliques millor...
-Au va... Mireia...

A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:
-Com ho has conegut?
-Per la manera com m’has fet el petó.
-Una altra vegada no te’n faré cap...
-Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?
-No li diguis res al pare.
-Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...
-No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...

Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...
Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap: Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?

Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el pare, i la primera cosa que va dir-li la Mireia, fent-li un petó, és que tenia promès. El pare simplement li va dir:
-Gràcies per dir-m’ho. I també gràcies perquè, si tireu endavant, ens hauràs donat un altre “fill”. Però sàpigues una cosa: això és una cosa exclusivament teva; nosaltres només respectarem el que tu decideixis.

Eixut, aquest pare meu! -va pensar la Mireia. Però ella sabia perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera d’expressa un amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat. És com si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el que tu decideixis sobre la teva vida”. I va recordar l’interrogant impertinent de quan estava somiant: “Per què l’amor mai no és cosa només de dos?”
Quin misteri! Però, li agradava que fos així.


CORPUS,  2011. Any A.

La Vanessa no vol anar més a la catequesi de 1ª Comunió. Hi anava contenta; però, de cop i volta, diu que no hi vol tornar.

-I doncs, què t’ha passat? –li pregunten els pares.
-No vull fer la Comunió.
La seva mare va entendre de seguida que la seva filla no estava per donar explicacions.
N’ha parlat amb la catequista, ja que es coneixen bé. Però també ella es mostra molt sorpresa.
-Però, si venia molt contenta! No sé què li pot haver passat. Potser algun company... Ja miraré d’assabentar-me’n.

Avui la Vanessa no ha anat a escola perquè havia d’anar al metge a Girona. La mare, que l’hi ha acompanyada amb el cotxe, tornant, s’adona que la seva filla tenia les defenses abaixades... i ho aprofita. Sense deixar de mirar la carretera, i com qui no vol la cosa, pregunta:
-Així... això de la comunió, ho deixem per aquest any?
-Sí. Ja us ho vaig dir -respon ella també sense mirar la seva mare.
-Mira: això és cosa teva i només ho pots decidir tu. El teu pare i jo, en aquest punt, farem el que tu vulguis. Però, saps: ens agradaria saber per què així, de cop i volta, has pres aquesta decisió.
-Em fa fàstic. No la faré mai la comunió.

La mare va sentir com una fiblada provocada per aquesta resposta. Intentant dissimular, ha mirat brevíssimament la seva filla, i ha repetit:
-Fàstic? No t’entenc.
-La senyoreta de catequesi va dir que la comunió és menjar el cos del nen Jesús... No sé com podeu fer això, la gent...

La mare es va calmar, però va comprendre que havia de respondre amb molt de tacte. Per a la seva filla, allò no era cap tonteria.

-Vols dir que no ho has entès malament? La comunió no és això.
-La senyoreta ho va dir ben clar, i ho va repetir moltes vegades...
-D’acord, d’acord. La senyoreta ho va dir, però segurament ella es pensava que ho entendríeu bé. Com que hi ha tanta gent que pren la comunió... Segurament va dir-ho pensant que ja ho sabríeu entendre.

-Si la comunió no és això, per què no m’ho expliques tu?
-Home! Jo no sóc catequista... Però, si vols, en parlem.
-T’escolto.

La mare es va mirar la nena amb gran tendresa i amb cara de complicitat. Després va dir:
-Mira: perquè no em passi com a la catequista, deixa-m’ho pensar una mica. -I després afegí:- Saps què? T’ho explicaré a l’hora de dinar. Avui només serem el teu pare, tu i jo, per dinar.
-Tan complicat, és?
-Gens ni mica. Però, com que a la comunió s’hi menja, la millor manera de parlar-ne serà quan estiguem a taula.

Quan va arribar el pare, la mare el va posar secretament en antecedents. Ell trobà molt encertada la decisió de la seva dona, i ràpidament van dissenyar l’estratègia.

Asseguts a taula, de seguida la Vanessa va “reclamar” l’explicació promesa. Sobre la taula hi havia unes llesques de pa, com sempre. Va començar el pare, preguntant a la Vanessa:
-T’agrada aquest pa?
-Sempre en mengem. És clar que m’agrada. Ja ho saps.
-Però nosaltres no el fem aquest pa; l’hem de comprar. I això costa diners.
La Vanessa es va mirar la mare com dient-li: “I ara, què li passa al pare?”  Però la mare va respondre:
-Em penso que el teu pare et vol dir una cosa important.
-Ben cert -va replicar el pare. I, dirigint-se a la seva filla, va continuar:- Saps una cosa? Quan jo era petit, quan queia un tros de pa a terra, el collíem, el bufàvem una mica per si s’havia embrutat, i li fèiem un petó.
-Un petó! Per què?
-La teva àvia sempre deia que allò eren les suors de l’avi. Saps què volia dir amb això?
-Suposo que l’avi havia de treballar molt per poder comprar el pa i les coses de menjar.
-Exactament! Quina filla més intel·ligent que tenim! -va proclamar, mirant la seva dona.- Mira Vanessa: Aquest pa, i totes les coses que comprem per poder menjar i viure, són “les suors” de la teva mare i meves. Et fa fàstic tot això?...

La Vanessa va fer un moment de silenci. Acabava descobrir moltes coses a la vegada.
Després, mirant la seva mare, va dir:
-És així, la comunió?
-S’hi assembla molt  va respondre la mare. I continuà:- Només hi ha una petita diferència: aquesta és la nostra taula. El teu pare i jo gastem la nostra vida per vosaltres: tu i el teu germà que ara ha està a l’escola. I també per nosaltres mateixos. Per això som una família. Una família més aviat petita. Però la taula de la comunió és la taula de tots els homes i dones que treballen perquè el món sigui també una gran família.

-Però la senyoreta va dir que el pa de la comunió és el cos de Jesús...
-En certa manera, sí. Representa la vida” de Jesús, i la vida de totes les persones que, com Jesús, la van gastant per “alimentar” la gran família de tots els homes.

-Així, a dintre del pa, no hi ha la carn i els ossos de Jesús?
-És clar que no! Però el pa de la comunió, igual que aquest, quan és posat sobre la taula, representa l’esforç de tanta i tanta gent que viu per als altres. I “fer la comunió” vol dir que nosaltres els estem agraïts, i que també volem fer com ells.

I aquí va intervenir el pare, dirigint-se a la seva filla amb un to seriós i solemne a la vegada:
-Vanessa: fa un temps tu ens vas dir que no volies fer la comunió. Ara sóc jo  -som nosaltres-  que et diem: no facis la comunió a menys que no vulguis, tu també, ajudar, a la teva manera, és clar, a que tothom siguem com una gran família, començant pel nostre poble.

La Vanessa va fer cara de sorpresa, i de seguida va respondre:
-Jo vull fer com vosaltres. Vosaltres molt sovint treballeu pels altres; i gratis. També ho fa la senyoreta: fa catequesi, i ho fa gratis. Jo ho sé que ho fa gratis. I no és pas la nostra mare...

Després va posar cara de preocupada i va dir:
-Voldria fer la comunió, però em fa vergonya tornar a catequesi...
-No cal que hi tornis -va dir la mare. I afegí-: Si fessis la comunió després de faltar tants dies, els altres nens pensarien que la catequesi no és important. Si ho vols, pots fer la comunió amb nosaltres.

A la Vanessa si li van obrir els ulls. Però encara li quedava un dubte:
-Ho voldrà, el mossèn?
-És clar que sí –va respondre la mare.- Ja parlaré amb ell. Tampoc l’hem de posar en un compromís... Mira: Per no fer mal d’ulls a ningú, podríem fer la comunió anant a Montserrat, com hem fet alguna vegada. Però aquest cop hi combregarem tots.
-Que xulo! -va cridar la Vanessa. I va fer un llarg petó a la seva mare i al seu pare.


Diumenge 14 de durant l’Any A.

(Acabades les festes de Pasqua, amb els dos annexos de la Ss. Trinitat i el Corpus, es reprèn la sèrie de diumenges de durant l’any. Fins al final de l’any litúrgic, cada diumenge llegirem un fragment de l’Evangeli de Mateu, que és el propi d’aquest any a. Serà una “lectura contínua”, però només en teoria, ja que s’aniran saltant tots aquells fragments ja llegits en diumenges anteriors, com  tot allò referent a Jerusalem (Enfrontament de Jesús amb el Temple; la seva passió i mort resurrecciosa) que ja ha estat llegit (Quaresma, Pasqua Pentecosta). Això comporta un inconvenient important a l’hora d’entendre el missatge evangèlic en la seva totalitat).

“...heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos”.

La Trini va ser una dona com tantes altres dones del segle XX: un segle marcat per dues Guerres Mundials i, entre nosaltres, per la Guerra Civil, tan incívica. Un segle de dolors abundants per a molta gent.

També la Trini va estar marcada pel dolor; sobretot pel dolor més estúpid de tots: aquell que ens provoquem els uns als altres. No va gaudir gaire de l’amor, excepte del que ella va donar, que va ser moltíssim.

No obstant això, una peculiaritat seva, sobretot en els seus anys de plenitud, era l’alegria. No l’alegria esclatant de la rialla sinó l’alegria encomanadissa del somriure, de la cara afable, dels ulls de bondat.
Una vegada algú li va preguntar quin era el secret de la seva alegria permanent...

La Trini era una persona profundament religiosa. No era especialment il·lustrada. Com la majoria de dones del seu temps, havia après a escriure amb lletres els sons de les paraules, i sabia llegir i entendre allò que llegia, si eren escrits de devoció.
La seva devoció era expressió de la seva fe. Experimentava Déu com a suport, i sabia amb tota seguretat que ella no hauria pogut aguantar la seva pròpia vida sense aquest suport. En ella, això no era cap deducció sinó una vivència.

Allò que més l’horroritzava era que algun familiar o persona estimada, a causa d’algun mal sobrevingut o desgràcia, blasfemés contra Déu. Això la va portar a fer un oferiment sorprenent: al voltant dels 50 anys, d’una manera explícita i formulada, es va oferir a Déu per patir ella allò que, si ho patia algú altre del seu costat, el podria portar a blasfemar o renegar.

I va resultar que aquest “oferiment per patir es va convertir en el secret de la seva alegria. Ella ho va explicar així: Si pateixo, penso que Déu ha acceptat el meu oferiment, i això em fa contenta; i si no pateixo, també estic contenta perquè res no em fa mal.

La majoria de savis i entesos del segle XX i actuals, si analitzessin la religiositat de la Trini i el seu sorprenent oferiment, hi trobarien sens dubte multitud d’explicacions: mecanismes de defensa, desigs reprimits, il·lusions frustrades, pors dissimulades, interessos inconfessables, pulsions de mort, impulsos de vida, mecanismes de compensació... I és que avui coneixem tan bé la vida humana que, com fan els físics amb la matèria, la poden seccionar fins a descobrir-ne els seus més íntims components. Avui, amb l’Antropologia, la Psicologia profunda, la Psicoanàlisi, el Conductisme,... podem destriar de tal manera cada acció i cada comportament humà, que tot quedi científicament explicat.
Hem creat la “Civilització del Coneixement”, i ja no queda cap sentiment o actitud humana sense la corresponent explicació. Sobre l’ésser humà ho saben (quasi) tot, i ho podem explicar (quasi) tot.

Tot, menys una cosa: l’alegria d’algunes persones que pateixen; la valentia d’algunes persones dèbils; la pau d’alguns dels cors humiliats; la generositat d’alguns pobres... Potser tampoc sapiguem explicar l’esperança d’alguns indignats.


Diumenge 15 de durant l’Any A.

“... els vostres ulls i les vostres orelles
sí que són feliços de poder veure i poder sentir...”

En Martí i en Jordi.

Per una casual casualitat, dos antics amics s’han trobat avui en un restaurant, i han dinat junts. Després de parlar de records passats, la conversa ha pres calat.
En Martí, que és metge, ha parlat de la seva col·laboració en l’associació projecte home. Va començar a participar-hi a rel d’un fill seu que va poder desenganxar-se de la droga.
En Jordi, que és arquitecte, comenta:

-Això del projecte home deu ser una bona cosa, però ara jo ja estic de tornada de tot. Mira: en realitat els humans som com els núvols que no porten pluja: tal com es fan es desfan. No sabem d’on venim ni a on anem... En realitat, no venim ni anem enlloc. No som; simplement existim durant un temps, i cadascú s’ho va “amanint” amb l’oli que té: digues-ne droga, religió, feina, esport, política, viatges...

-Potser sí -va respondre en Martí-. Però jo no miro tan lluny. Si mires el que pots veure, queda clar d’on venim. De fet, som un producte: pares, avis, besavis... i pots anar reculant tant com vulguis. No sé com va començar tot plegat, ni si va haver-hi un començament. Tant se val...  Però no puc dubtar de que sóc aquí, i sóc hereu de milions d’anys de “construcció”. I això ho trobo molt interessant.

-D’acord –replica en Jordi-: Som hereus d’una llarga història. Però tot plegat no passa de ser una simple “casualitat”.

-Mira: jo no la conec aquesta “senyora” –va respondre en Martí-. Molts parlen de la casualitat com si fos l’explicació d’allò que no sabem explicar... Jo no tinc cap problema per acceptar que hi ha coses que no sé. Però hi ha moltes coses que sí que les sé, perquè les tinc davant dels nassos.

-Però això no canvia res –va replicar en Jordi-. Una vegada vaig fer els plànols d’un bloc de pisos. Vaig posar-hi feina i il·lusió perquè era una obra important. La Constructora se’n va anar en orris, i tot s’ha perdut. El que compte són els resultats. I quin és el resultat de tot plegat? Tots acabem a “l’arxiu”...

-T’entenc, t’entenc... –va respondre en Martí-. Però el teu cas és diferent del meu. Tu treballes amb cases; en canvi jo tinc la sort de treballar amb persones. Saps una cosa? Quan recuperes un fill que estava enganxat... t’asseguro que t’adones de com tot ha valgut la pena. Encara que allà s’acabés el món... És igual. Quan t’adones que has ajudat a reconstruir una persona, ja no et cal mirar lluny. Allò que tens a primer terme et resulta més que suficient.

-O sigui que, segons tu, el més important és no mirar més enllà del nas... –va murmurar escèpticament en Jordi.

-Mira Jordi: He anat aprenent una cosa: com t’he dit abans, som un producte: el producte de milions d’anys d’evolució. Però també som constructors: constructors de persones. I és meravellós! Potser sigui una deformació meva professional perquè sóc metge... Però quan tinc davant meu un malalt que confia en mi per recuperar la salut, no sé mirar lluny. El tinc allà; a primer terme. I si aconsegueixes curar-lo, això sol t’omple del tot, encara que no hi hagués res més... No es tracta de “lluny” o de “prop”, sinó del que veus o del que no veus. És a partir d’allò que veig que intueixo que deu haver-hi més coses...

-El que jo veig són “cases”, i t’asseguro que són la cosa més vulgar que et puguis imaginar –va rondinar en Jordi-. Saps que la majoria de cases són per especuladors que valoren el que faig només pels quartos que en trauran?

-Reconec que el teu cas és diferent –va acceptar en Martí-. Però, en el fons, tot depèn de tu. Els humans no som “àngels”: necessitem cases per viure. I ens afecta molt la casa concreta on vivim. La casa és com una part del nostre cos. Durant un temps em va tocar fer visites domiciliàries. Quin panorama! Em venien ganes de fer-me arquitecte... Tu pots dissenyar cases pensant en les cases, però també pots fer-ho pensant en les persones que les habitaran. Darrere tot el que fem, sempre hi ha persones.

==========
Havien passat els minuts, i els dos antics companys havien de tornar a les seves ocupacions. Es van acomiadar amb una llarga i forta encaixada. No va ser tan efusiva com al començament. Aquella encaixada tenia alguna cosa de pols de força. I mirant-se fixament, amb els ulls es deien l’un a l’altre: si ens tornem a trobar, aquesta conversa haurà de continuar, i ens farà amics per sempre, o estranys per sempre l’un a l’altre...



Diumenge 16 de durant l’Any A.

 “Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: ¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?
Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal (literalment: "Això ho ha fet l’home enemic")”.

Radio, televisió, internet, telèfons fixes, telèfons mòbils, wi-fi,... Estem en un mar de paraules. Sovint algunes d’aquestes paraules sobresurten i creen onades. Avui la paraulaindignats s’ha convertit en un tsunami.

Quasi de cop i volta, la majoria ens hem sentit seguidors d’aquesta bandera comuna: tots som “indignats”. La indignació ens uneix a tots. Però aquesta unitat és només un miratge ja que, en realitat, estem indignats els uns contra els altres. Uns són indignats contra els que fan retallades; d’altres ho són contra els que fan acampades. Uns, contra els qui cobren sous desorbitats; d’altres, contra els qui treballen sense rendir. Uns, contra els qui es fan els amos del carrer; d’altres, contra els qui es queden tranquils a casa. Uns, contra els qui defensen el sistema; d’altres, contra els qui no respecten les regles de joc. Uns, contra els violents; d’altres, contra els qui s’oposen...
Tots som indignats, però indignats entre nosaltres. Per això aquesta indignació no és una bandera que ens uneixi sinó més aviat una llança d’enfrontament.

Per això he començat a preguntar-me si no hauríem d’ajuntar-hi una altra paraula. Potser a més de proclamar-nos indignats, ens hauríem de preguntar si som indignes.
¿Sóc digne de gaudir d’un benestar que és insostenible?  
¿Sóc digne de voler mantenir un estat del benestar que només pot arribar a un 20% de la Humanitat?
Sóc digne de cobrar mil euros per la meva jubilació quan tanta gent no arriba als 400?
Sóc digne de cobrar el que cobro, rendint el que rendeixo?
Sóc digne de cobrar l’atur després de refusar ofertes de treball?
Sóc digne de reclamar els meus drets si miro d’esquivar les obligacions?
Sóc digne de reclamar salut si faig negoci amb productes insalubres?
Sóc digne de reclamar carrers nets si deixo les deixalles fora dels contenidors?
Sóc digne de reclamar que protegeixin la meva tranquil·litat si corro amb una moto sense silenciador?
Sóc digne de ...?

 “Indignat” o “indigne”?
Al camp de la Humanitat hi ha estat sembrada bona llavor. D’on ve, doncs, el jull?
Ho ha fet l’home-enemic” −diu l’Escriptura−. Qui és aquest “home-enemic”? Només els altres?

Per al meu ús particular, he decidit combinar la paraula “indignat” amb la paraula “indigne”.
Ja sé que els humans som dignes de les millors coses. Però no vivim sols, sinó que convivim; i la convivència, que és el millor bé, té les seves exigències.
Per això he acceptat la nova paraula. La primera m’enfronta als altres; la segona m’obre horitzons: què puc fer per esdevenir digne de la vida que m’ha estat donada, de la convivència de què gaudeixo, dels serveis de què disposo, de l’aire que respiro,... Sóc digne d’indignar-me, només?

Tots som “immigrats”. Fa 100 anys, cap de nosaltres no vivia al poble on ara viu. Com llavors sembrades, tots hem vingut de fora, i hem trobat un camp que ens ha acollit. ¿Com puc fer-me digne d’aquest camp on he estat sembrat? Què puc fer per ser-hi blat i no pas jull?
Com ens ha dit, als Indignats, algú amb més autoritat que jo: “Comprometeu-vos” (Stéphane Hessel).



Diumenge 17 de durant l’Any  A.

Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre
joies modernes i antigues.
És a dir: la persona sàvia va construint el futur sentint-se continuador del passat.

L’Ester, ara que té vacances, passarà la tarda a ca l’àvia, que està una mica malalta, i és molt gran.
Quan hi ha arribat, la seva àvia ja l’esperava. Quan l’ha vista aixecada, ha dit:
−Però, no estaves malalta?
−Diguem que no estic gaire bona −li ha respost l’àvia−, i el llit menja molt...

I s’han fet un petó.
A ca l’àvia, l’Ester hi té una petita habitació amb un sofà i una tauleta amb un ordinador. Tenia quatre hores per davant, fins quan vingués la seva mare de treballar. L’Ester ha anat a la seva habitació, i l’àvia s’ha quedat al menjador fent mitja.

Després de més de dues hores d’ordinador, l’Ester ha anat al menjador amb la seva àvia.
Ja has acabat el que volies fer? −li pregunta l’àvia.
−No –respon ella-. Però em fan mal els ulls, i m’ha vingut mal de cap.
−T’aniria bé refrescar-te la cara i estirar-te sobre el meu llit amb un mocador remullat sobre els ulls –li diu l’àvia.

L’Ester pensa que això són ximpleries de la gent d’abans, i, a més, li fa cosa estirar-se al mateix llit de l’àvia. Per això respon:
No. És igual. Ja hi estic acostumada. A casa em poso unes gotes, però no les he portades.
−Com vulguis –li respon l’àvia−, però, per provar-ho, no hi perdries res...
−Saps què –diu l’Ester−: m’estiraré aquí, sobre aquesta catifa, com quan fem gimnàstica al cole.
−El terra és molt dur –va replicar l’àvia−, però si t’agrada així...
I es va aixecar, va remullar amb aigua fresca un mocador nou, va doblegar-lo tres vegades, es va ajupir, i ella mateixa va posar-lo sobre la cara de l’Ester de manera que li cobrís els ulls i el front. I li va dir:
−Ara no pensis res. Si els ulls et fan mal, pensa en els peus, o en les mans... Els mals, si no estem per ells, s’avorreixen i marxen.
Després es va incorporar, va ajustar els finestrons per fer una mica fosc, i es va asseure al seu balancí.
......

El mal d’esquena va despertar l’Ester. Incorporant-se, va cridar amb sorpresa, dirigint-se a la seva àvia:
M’he adormit! Ha funcionat! On l’has après aquest remei?
−Ai, minyona! –va respondre ella−: hi ha coses que te les ensenya la vida... Jo no he estudiat tant com tu, però tinc més de setanta anys...

==========
De tot això ja fa un temps. L’Ester ha fet divuit anys i ho han celebrat: petons, abraçades, felicitacions, regals, pastís, cançons...
A la nit, l’Ester està realment cansada. En arribar a l’habitació ha agafat aquell mateix mocador de l’àvia, l’ha remullat amb aigua fresca, l’ha doblegat tres vegades, s’ha estirat al llit, i se l’ha posat sobre el front i els ulls, però de manera que no li impedís de veure el quadre que té davant, a la paret, amb la foto de la àvia. Per l’Ester, aquest quadre és com una petita finestra que l’ajuda a mirar el món amb simpatia. L’àvia, va morir fa dos anys. L’Ester la troba a faltar, però no gaire, perquè parla amb ella cada dia amb el llenguatge de les mirades.



Diumenge 18 de durant l’Any A.

“Aquí només tenim 5 pans i 2 peixos”...

La Montse, que és infermera, ha tornat del Senegal, a l’Àfrica Negra, on ha estat dos mesos com a cooperant. Ara comenta l’experiència amb un seu amic.

Amic      I doncs, com t’ha anat?
Montse   Molt bé i molt interessant. Però he descobert una cosa: els Europeus no hi hem d’anar a fer res allà...
Amic      No estan tan necessitats com se sol dir...?
Montse   Ara sí que estan necessitats, i aquí està precisament el mal.
Amic      Què vols dir?
Montse   Els hem contagiat del nostre mal. Quan els Espanyols van anar a Amèrica hi van portar noves malalties que van fer morir molta gent d’allà perquè no havien desenvolupat les immunitats necessàries. Ara passa una cosa semblant: els hem inoculat el nostre virus.
Amic      Virus?
Montse   Aquí hem caigut en la cultura del “tenir”. Més que una cultura és una incultura. Tant tens, tant vals. Allà, fins fa poc, gaudien de la cultura del “viure”. Dissortadament, hem infectat la seva cultura amb el nostre virus del “tenir”.
 Amic     Tenir” és un virus? En tot cas, a nosaltres ens va prou bé... El benestar d’Europa és un mirall per als pobles del Tercer Món.
Montse   De “tercer món” res de res, que de món només n’hi ha un. La cultura del tenir, pot semblar un avenç. Allà he descobert que no ho és de cap manera. Ben al contrari: hem deixat de ser humans per convertir-nos en consumidors. “Consumidors”... Quin fàstic!
Amic      Però tu també te’n beneficies...
Montse   La cultura del tenir és una autèntica droga, i no és fàcil desintoxicar-se’n. Però tard o d’hora t’acaba deshumanitzant. I ara aquesta droga està arribant amb força a tots els països del món, sobretot a través de la televisió. El resultat és tràgic: molts joves, que són la principal riquesa d’un país, estan emigrant, enlluernats per les imatges que veuen. Els passa el mateix que als peixos quan piquen l’ham.
Amic      Vénen, perquè allà no poden satisfer les seves necessitats més bàsiques.
Montse   Torno a dir-te que això només és veritat si es veu des d’una cultura del tenir. Si ho mires bé, aquí també tenim necessitats, tant o més bàsiques, que tampoc no podem o no sabem satisfer: l’alegria, el compartir des de la gratuïtat, el temps, una certa austeritat, els ritmes biològics, la serenor davant els imprevistos,... Ells, els qui encara no s’han deixat intoxicar, ho diuen així: Vosaltres, els europeus, teniu rellotges, però no teniu temps; nosaltres tenim temps, i no ens calen rellotges. És exacte.
Amic      Però no em negaràs que aquí vivim millor que ells!
Montse   Sííí...! Molt millor...!  Mira: una vegada, al nostre centre, vaig ajudar una dona a parir. Al cap de dues hores, ella i fill ja sortien per tornar a la seva vida normal. Has pensat mai com ho hem sofisticat això, aquí?
Amic      Pot ser tan sofisticat com vulguis, però aquí no hi ha mortalitat infantil com allà...
Montse   Això és cert. Però resulta curiós: ells són una societat extraordinàriament jove; en canvi nosaltres som una societat cada cop més envellida. Alguna cosa vol dir, això...!
Amic      Penses tornar-hi?
Montse   Sí; però no com a cooperant europea, sinó per amarar-me de la seva vida. El meu propòsit és estar-hi un temps llarg. I després ja veurem...
Amic      Com unes vacances...
Montse   Nooo! Com una d’ells. Per això ara estudio Medicina Tropical. No he de ser una càrrega per a ningú. Hi vaig per treballar, com fa tothom allà, si pot.
Amic      Per tant, com una privilegiada...
Montse   Això és el que m’ha fet dubtar més... Però, al final, m’he decidit. Seria estúpida si, per no sentir-me una privilegiada, renunciés a viure de la manera que m’agrada. A part de que el meu “privilegi” pot ser una bona aportació, no des de fora sinó des de dintre, de tan endintre com em sigui possible.
Amic      Que tinguis sort!
Montse   Gràcies.  Ah!: i per quan hi sigui, quedes invitat...


Diumenge 19 de durant l’Any A.


“Quan els deixebles el veieren,
s’esveraren pensant que era un fantasma”.

Fantasmes!
En Manel, de caràcter reflexiu, va descobrint, amb sorpresa i enuig, que ell és un fantasma; res més que un fantasma.
No vivim sinó que convivim. Cadascú està voltat de persones que tenen d’ell les seves pròpies opinions. En Manel s’ha adonat que una part de les persones que l’envolten tenen d’ell una opinió negativa. L’acusen d’intencions i actituds que ell no té realment. Això no vol dir que en Manel es consideri una persona perfecta, però sap que aquelles intencions o actituds negatives que en concret li atribueixen, són fruit sobretot de la fantasia dels seus detractors. Per això sap que, quan parla o es relaciona amb ells, ells no estan parlant i relacionant-se realment amb ell, sinó amb el fantasma que se n’han creat.

Una altra part de les persones que envolten en Manel té d’ell una opinió positiva. A vegades expressen la seva admiració per unes qualitats i mèrits que ell sap que no té especialment. No és que en Manel es consideri una mala persona, però sap que aquells mèrits i qualitats que en concret li atribueixen, existeixen sobretot en la fantasia dels seus admiradors. Per això és del tot conscient que quan parla i es relaciona amb ells, en realitat ells admiren i parlen al fantasma que se n’han creat.

El pobre Manel, cansat de ser només un fantasma, té ganes de cridat a tothom: Sóc jo! Sóc un home! Però sap que això no serviria de res: els detractors l’acusarien de voler només cridar l’atenció, i els admiradors el lloarien per la seva humilitat...
Com sortir d’aquesta “presó”?

N’ha parlat amb alguns amics. Aquests, a mesura que l’escoltaven, se’ls anaven obrint els ulls, fins que un va cridar: Calla, calla...! Tot això que dius em passa a mi també, exactament el mateix! Els altres van corroborar el que havia dit el company. I es van preguntar: No serà que tots hem estat convertits en “fantasmes”, els uns per als altres?

I, solemnement, van prendre una decisió: serien lliures; serien ells mateixos, a pesar d’uns i a pesar dels altres. Perquè realment no eren fantasmes sinó éssers humans amb qualitats per potenciar i amb defectes per corregir, exactament com tothom. Van confirmar el seu pacte amb una forta encaixada. Així s’iniciava entre ells una classe de relació absolutament nova.

Després d’aquell compromís solemne, van notar que els envaïa una gran serenor i bonança, com al navegant que arriba a bon port després d’una tempesta.
Per fi lliures! Lliures i alliberadors. Sí: també alliberadors, perquè van comprovar que un home lliure escampa llibertat al seu voltant, amb més eficàcia que l’esclau escampa esclavitud.


Diumenge 20 de durant l’Any A.

“... i sortí d’allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”.

La Cinta.
La mare de la Cinta està realment angoixada. La seva filla d’onze anys ja fa un temps que està malalta, i cap metge no sap dir-li exactament què té. Viu sola amb ella, després del dissortat accident del seu marit. La seva intuïció de mare li fa pensar que potser la malaltia de la Cinta no vingui d’un mal que estigui en ella sinó d’algun desajust amb l’ambient en què viu. Per això avui s’ha decidit a anar a parlar amb el mestre de l’escola.
De seguida de començar l’entrevista, el mestre s’ha adonat que la mare de la Cinta no expressava amb fluïdesa allò que li volia dir. Donant per suposat que havia vingut d’un altre país, li ha preguntat:
−D’on heu vingut, vosaltres?
−No. Nosaltres som d’aquí.
−Vtès. són d’aquí?! –va repetir el mestre amb sorpresa.
−Sí, senyor. Sempre hem viscut aquí.
El mestre va fer un petit silenci per deixar aterrar en el seu cervell allò que acabava de sentir. Després, per trencar l’impàs, va exclamar:
−Aquesta sí que és bona! Com que aquí tots hem vingut de fora, l’única família que sou d’aquí us hi deveu trobar com uns forasters!
−Sí, senyor −va respondre la dona−. Això és veritat. Quan es va construir aquesta barriada, la nostra caseta feia nosa i la van tirar a terra; i ens van donar el pis on estem. El meu marit −al cel sia− es va enfadar molt, però no va servir de res.
El mestre també era de fora. Va recordar la seva infantesa a l’estranger. Ara, com un llampec, han passat per la seva ment un munt de records i vivències... Després es va mirar amb atenció aquella dona que tenia al davant: la seva cara expressava una gran bondat, i també molta pena. I també molta inseguretat... El mestre coneixia aquests sentiments per pròpia experiència. De sobte li va venir un pensament que ho aclaria tot. Per assegurar-se’n, va preguntar a la dona:
Què diu el metge sobre la seva filla?
−No li troba res. L’han visitada diversos doctors, i no li troben res... Jo he observat que, quan sap que no haurà d’anar a l’escola, es tranquil·litza i es distreu. Per això he vingut... −va afegir temorosa−: Perdoni, senyor: potser a l’escola...
Ara el mestre va veure ben clara la intuïció que havia tingut: si ser foraster sempre és dur, ser foraster a casa mateix ha de resultar molt frustrant. Frustrant i injust.
El mestre es va aixecar de la seva cadira de darrere la taula i, demanant permís a la dona, anà a asseure’s a l’altra cadira que hi havia per a les visites. Després va dir:
−Voldria demanar-li un favor.
−El que Vtè. digui, senyor mestre.
−Sí; és veritat: jo sóc el mestre d’aquí. Però no conec la llengua de la gent d’aquest país. En canvi Vtè. i la seva filla la saben i la parlen. I sabeu el nom de les muntanyes del voltant, i el nom de les rieres que es fan quan plou, i el nom dels insectes que volen per aquí, i el nom de les herbes de la vora dels camins. Sabeu el nom i la història de les antigues masies i de la gent que les habitava. Perquè vosaltres sou d’aquí. En canvi els altres hem vingut de fora. Hem vingut de fora, però per a viure aquí; per ser d’aquí. ¿Permetria, senyora, que jo i algú més de l’escola vinguéssim a casa seva un parell d’hores a la setmana per aprendre la seva llengua?
−La nostra llengua?! Però, si aquí ningú no la parla... si no l’entén ningú...
−Seria per fer conversa –va insistir el mestre−, perquè aquesta és la millor manera d’aprendre una llengua. Només per un temps; fins que jo la sàpiga una mica.
−I la meva filla?
−És molt possible que la Cinta no hagi resistit el xoc que comporta convertir-se en “forastera” a la pròpia terra. Segurament no té cap malaltia. El seu mal podria ser una reacció inconscient de la seva pròpia dignitat. Sé de què li parlo... També sé que podrà sortir-se’n si tractem el “problema” correctament.
−Però, com?
−Si ella veu que “el senyor mestre” va a casa seva per aprendre la llengua amb què pensa i parla a la seva mare, segurament agafarà confiança. Després, ja veurem com continuem.
.........
Al cap d’un mes la Cinta va tornar a l’escola. El mestre va explicar a tots que era una sort per a l’escola que hi hagués algú que els podia ajudar a conèixer aquella barriada, que ara era la seva barriada. I va dir que, una vegada a la setmana, a l’hora de Llengua estudiarien i farien uns Exercicis que serien molt interessants i divertits.
Com activitat extraescolar es va organitzar un grup de conversa del que la Cinta n’era l’ànima. Primer van ser quatre; després, vuit; després, dos grups... Va néixer una amistat important i forta. Van programar diverses activitats. Fins i tot van acabar fent una petita Revista per a qui la volgués comprar.
El mestre va ser acusat per alguns de fer política, i el van traslladar.
En el seu nou destí, per Nadal va rebre un obsequi amb dues dedicatòries:
La Cinta està del tot recuperada, i gaudeix plenament de la vida. Gràcies per la seva comprensió”. Firmat: La mare de la Cinta.
Sr. mestre: Vtè. m’ha sigut també un nou pare. Gràcies per ajudar-me a néixer de nou. Un petó immens”. Firmat:  La Cinta.

Diumenge 21 de durant l’Any A.


Jesús preguntà: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

La Pepi i en Pep.

Pep    (Provocatiu) “Jesucrist” és un invent dels capellans!
Pepi    Hi estic d’acord; encara que seria més exacte dir que és un invent dels primers grups cristians. Els capellans van venir més tard.     
Pep    Tant se val! D’uns o altres, és una gran enredada. Jesucrist no ha existit mai.
Pepi    Jesucrist no ha existit mai”: hi estic d’acord. En canvi, sobre l’enredada, depèn.
Pep    “Depèn”?! De què depèn? Si Crist no ha existit, tot això de la religió i dels miracles... és una solemne ensarronada.
Pepi    Són dues coses diferents. La democràcia real no ha existit mai, però no és cap ensarronada. És un horitzó que ens serveix per anar corregint la deformada democràcia que tenim.
Pep    No barregis les coses! Quan dic que Crist no ha existit mai vull dir tot allò de passejar-se per sobre el mar, o de multiplicar pans i peixos, o de convertir l’aigua en vi, o de ressuscitar morts... I els que prediquen això, o no saben el que es diuen, o volen enredar la gent.
Pepi    Depèn de com llegeixis els Evangelis. És veritat que si hi busques tonteries, n’hi trobaràs tantes com vulguis. Però si els llegeixes com cal, podràs veure que diuen coses reals o que poden tornar-se reals.
Pep    Què vols dir?... Si Crist no ha existit, tota la resta ha de ser mentida.
Pepi    No necessàriament. T’ho explicaré amb un exemple: Una  vegada un professor va dir que per entendre bé la història de Espanya cal haver llegit El Quijote. Don Quijote i el seu Sancho són personatges de ficció. No obstant, a través d’ells, Cervantes descriu la societat del seu temps d’una manera més real i exacta del que podria fer un historiador amb dades objectives.
Pep    D’acord. Però quan algú llegeix El Quijote sap perfectament que és una novel·la, i que tot el que s’hi diu s’ho ha inventat el seu autor...
Pepi    Allò que s’ha inventat l’autor és el llenguatge. I se l’ha inventat precisament per poder oferir una “radiografia” perfecta de la realitat.
Pep    Els Evangelis són novel·les?
Pepi    No. No ho són, ja que el seu protagonista és una persona ben real. Però tampoc no són biografies de Jesús, ni cròniques de accions o paraules que ell hagués fet o dit.
Pep    Doncs, què són?
Pepi    Són una “radiografia” de la Humanitat. Els Evangelistes ens presenten la persona de Jesús com una “radiografia” de la Humanitat. En aquesta radiografia podem veure que la Humanitat té forma d’Història; és a dir: la Humanitat es va fent. Per això (com tu deies) es pot afirmar de Crist no ha existit mai, perquè encara s’està fent. 
Pep    Que la Humanitat té forma d’Història és evident: no ens calen Evangelis per saber-ho!
Pepi    Ben cert. Però la “radiografia” ens mostra també dos punts extraordinàriament interessants d’aquesta Història: el seu origen i el seu destí.
Pep    Això de la “radiografia” no ho entenc.
Pepi    És una manera de parlar... Els Evangelistes fan una cosa semblant a allò que solen fer els Paleontòlegs quan troben un fòssil humà: un crani, una mandíbula... A partir d’allò que han trobat, i gràcies als seus coneixements sobre l’Evolució, ens poden dibuixar com deuria ser el seu propietari: si era home o dona, de què va morir, com s’alimentava, quin lloc ocupava en el procés evolutiu,... Semblantment els Evangelistes, gràcies a la seva fe, a partir de la vida concreta de Jesús de Natzaret, de la seva mort, de les reaccions que va provocar,... ens dibuixen els tres moments bàsics del procés espiritual de la Vida Humana: el seu origen, la seva plenitud, i el camí que porta de l’un a l’altra.
Pep    I quins són aquest origen i aquest destí?
Pepi    Sobre l’origen, els Evangelis diuen clarament que la Humanitat no va començar per casualitat sinó que és fruit d’un projecte d’amor. Sobre el destí ens diuen, també amb claredat, que aquest projecte d’amor camina vers la participació en la Vida mateixa de Déu.
Pep    Vols que et digui una cosa?... Tot això ho trobo massa maco perquè sigui veritat...
Pepi    Tens tota la raó. Vist des de la nostra situació, tot això és “massa maco”...  a menys que algú hagi viscut realment aquesta història. I això és precisament el que fan els Evangelistes: ens presenten algú que ha “viscut” realment això que sembla massa maco perquè sigui veritat. I ens presenten aquest “algú” de tal manera que ens permet adonar-nos dels milers i milers d’humans que, arreu del món i sense saber-ho, també han viscut i viuen aquesta Història. Els signes o paraules que els evangelistes posen en la “vida” de Jesús són com enllaços que ens remeten a la Història de la Humanitat. No tenen sentit si et quedes en ells mateixos.
Pep    Però, ¿qui t’assegura que aquest Jesús dels Evangelis no és un personatge de ficció?
Pepi    La realitat de Jesús de Natzaret pot ser negada, i els seus testimonis poden ser considerats uns impostors. El que passa és que la realitat de Jesús, precisament perquè ens és presentada com un ressò de la Humanitat, sovint provoca ressonàncies tan fondes en el cor humà que ja no és possible dubtar-ne.
Pep    Però has dit que els Evangelis no són cap biografia...
Pepi    No ho són. Però tot allò que els Evangelis diuen pressuposa que Jesús de Natzaret va viure i morir realment, i que deuria viure i morir de tal manera que molts dels qui van conviure amb ell, van “veure” en el seu camí, el camí de la Humanitat. Els Evangelis són el testimoni escrit que ens han deixat aquells que el van conèixer, i van reconèixer que el “camí de Jesús” era, en realitat, el camí de l’Home.
Pep    La nostra vida inclou mals i dolor, i sempre acaba en la mort. Aquesta és la realitat. Podem parlar de tants “camins” com vulguis, però sempre acaben malament...
Pepi    Sí. Aquesta és la realitat que experimentem cada dia; i sembla ben trista,...  a no ser que sigui veritat allò que ens mostren els Evangelis (que per això se’n diuen “evangelis”, és a dir: “bona noticia”).
El mal i la mort són un misteri per a la raó humana, però la nostra “radiografia” ens sorprèn mostrant-nos que el dolor i la mort també estan al servei de la Història Humana. En aquest sentit, els Evangelis tenen un relat molt significatiu: quan Jesús havia estat sentenciat i executat, el Centurió que havia dirigit la seva crucifixió, en veure la manera com va morir Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu”.
Hi ha un antic aforisme llatí que diu: Corruptio boni, peius. La corrupció del bo dóna el pitjor. Però els Evangelis ens mostren que aquest aforisme a vegades funciona al revés: La conversió del dolent dóna el millor.
Pep    És una dada biogràfica, aquesta del Centurió?
Pepi    Segurament que no. Però és una dada real en la Història de la Humanitat. Per això els Evangelis se’n fan ressò. “El mal pot servir de trampolí per al bé”. Qui ho diria! Diríem que el mal no resulta tan inútil com sembla.
Pep    Saps una cosa? Començo a sentir-me una mica centurió...


Diumenge 22 de durant l’Any A.


“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,
però el qui la perdi per mi, la retrobarà”

Història d’una espelma.
Se sentia amoïnada i decebuda. Ella, que havia nascut d’un doll de cera fosa, ara sentia la pròpia vida com una realitat gelada, dura, pesanta, quasi morta.
Calia viure. Calia arrapar-se a aquell fil de consciència que encara tenia, i intentar viure, continuar viva. Apilonada, transportada, grapejada per tothom... Quantes humiliacions! Per això esperava poder ser forta algun dia, i defensar la seva dignitat.

Un dia una mà la va prendre, la va ficar en un vas perquè s’aguantés dreta, i la va encendre.
Però, què fa aquesta imbècil! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!
Crepitava i feia pampallugues de protesta,... Ningú no li’n feia cas. Plorava amb llàgrimes de ràbia i d’impotència que regalimaven avall per tot el seu cos.
...

Ara s’ha adonat que vora seu, molt a la vora, un nen se la mira embadalit. Es mira la seva flama, càlida i tremolosa; i ella il·lumina i dóna moviment a un rostre enamorat. S’adona que els ulls del nen, com finestres obertes de bat a bat, semblen suplicar aquella llum es fiqui dintre seu, ben endintre, fins al cor.

L’espelma va experimentar per primer cop la joia de convertir-se en flama, d’esdevenir llum. Es va tornar enjogassada i coquetona, movent-se, com en una dansa festiva, davant d’aquells ulls que no es cansaven d’omplir-se de la seva claror.

El nen va somriure i, ple de felicitat, es va ajuntar a la dansa bufant suaument sobre la flama. El petit estany de cera fosa es va estremir de tanta felicitat i es va mig buidar, com un do, com un obsequi.

 

Aquella espelma va descobrir que convertir-se en llum la feia feliç. Ara volia mantenir-se encesa. −Una espelma apagada... freda, opaca, dura, morta! Quin fàtic! −es deia.

Va ser aleshores quan va decidir convertir-se en llum fins a l’última de les seves gotes, per a aquells ulls, per a aquell rostre que ella il·luminava, per a aquell nen enamorant i enamorat, que era feliç contemplant-la.




Assumpció de Sta. Maria. 15 d’agost.

“El Senyor ... ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

1. Mirant les coses des del nostre punt de vista, l’obra de Déu és la humanitat. I per anar creant la Humanitat, Déu escull els “petits” d’aquesta mateixa Humanitat. És una constant en la forma com la Bíblia ens presenta l’acció de Déu en la Història humana. I és precisament gràcies a aquesta manera de fer, que els Humans podem descobrir que Déu està present (Jahvé = El que hi sóc) o està amb nosaltres (Emmanuel = Déu amb nosaltres).

2. D’aquí podem deduir que, segons la Bíblia, la fe no és creure en l’existència de Déu sinó en la seva presència. Però, compte!, perquè es tracta d’una presència molt especial: Déu no se’ns fa present com a Déu, poderós, espectacular, sobrenatural, avassallador... Déu no se’ns fa present com un Poder més fort que els Poderosos, sinó mostrant la mentida de tota forma de Poder. Tots som germans; per això, quan algú s’arroga o li donen Poder sobre els altres, es genera una mentida, perquè en realitat no hi ha “grans” i “petits”. Però, donat que ens empenyem a generar aquestes diferències, Déu invalida en els petits l’acció dels grans. En el nostre món d’Opressors i Oprimits, Déu es fa present en la capacitat dels oprimits de no “enamorar-se” del Poder dels opressors. La presència de Déu invalida en els condemnats la sentència dels jutges; sosté la vida dels ajusticiats; disculpa els declarats culpables. Si mantenim la diferència entre “grans” i “petits”, Déu es fa present en els petits, i inclina la balança. “Si Déu està en nosaltres, qui estarà en contra?” (Romans,8,31).

3. En la nostra Església, és en l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan l’experiència que Déu mira la seva petitesa.

4. Per contra, a nivell de la “gran” Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del Poder, i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que encara som importants.

5. Estem generant una Nova Humanitat, i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”. Si és així, l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder. A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure tot signe de grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I no serveix d’excusa dir que són una herència del passat que l’Església ha de mantenir. En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb la mateixa societat. Així doncs, es pot considerar que la Societat és també hereva legítima d’aquestes antigues grandeses. En tot cas avui dia aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església. I l’Església podria ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa no pot ser una estratègia. La petitesa només val si és real, i viscuda de cor.


Diumenge 23 de durant l’Any A.


“...dos o tres reunits en el meu nom...”

L’Aranya i l’Abella.
Una abella despistada rondava un forat que tenia una certa aparença de flor, però era el niu d’una aranya.

−Per què em vens a molestar? −va rondinar l’aranya des de dintre.
−Oh, perdona! No sabia que hi hagués ningú −va respondre, sorpresa, l’abella−. ¿Per què no surts, i parlem una estona?
−I, qui m’assegura que no em clavaràs el teu maleït fibló?
−Per què hauria de fer-ho? Jo no faig mal a ningú. El fibló només és per defensar el rusc en cas d’urgent necessitat.
−Jo tampoc no faig mal a ningú. En canvi, tothom s’aparta de mi.
−Dius que no fas mal a ningú?! Però si poses trampes a tothom!
−Jo no poso trampes! Jo estimo els insectes. Quan veig un company, li envio un fil suau per connectar amb ell. És com un petó fet des de lluny. I les meves teranyines mostren el meu desig d’amistat amb tothom. M’agrada crear vincles, tirar lligams que ens uneixin els uns amb els altres.
−“Hi ha amors que maten” −va respondre l’abella−. Els teus vincles són cadenes. L’amor de veritat només crea vincles que alliberin. Els vincles de l’amor són un do; una mà oberta que mai no es tanca; una porta sense pany, per deixar entrar i sortir lliurement.
−Vols dir que és equivocada la meva forma d’estimar? −va replicar l’aranya−. Quan estimes algú, ¿no és correcte voltar-lo d’atencions, protegir-lo, abraçar-lo, embolicar-lo amb el millor de tu mateix? ¿No són els més suaus, els vincles de l’amor?
−Cap vincle és suau si et manté lligat, dependent, tancat −sentencià l’abella−. Tots necessitem estimar i ser estimats, però estimem malament quan creem dependències.
−I la fidelitat? −va preguntar l’aranya−. Com pot ser durador un amor que no lliga? Com podria ser autèntica una amistat que “allibera”?
− Els vincles de l’amor ens uneixen a la Vida, i és només a través de la Vida que ens unim als altres vivents. Els vincles de la Vida no ens tanquen sinó que ens connecten. Són camins. Fixa’t en nosaltres, les abelles: els vincles de l’eixam ens porten a viure les unes per les altres; i a oferir a tothom el nèctar de les flors.
−Jo, en canvi, sempre estic sola –va lamentar-se l’aranya−, encara que els meus fils suaus arribin a milers de companys. Ningú no accepta la meva oferta d’amor.
−Tampoc cal que estiguis tan trista −va consolar-la l’abella−. La Vida és molt gran, i són infinites les maneres de servir-la. Jo no sé com podries fer-ho tu, perquè jo sóc una abella i no una aranya. Però, segur que, si ho intentes, ho descobriràs per tu mateixa. Sempre hi ha una manera de servir la Vida des de la pròpia manera de ser.

L’aranya va sortir del seu forat i va agrair a l’abella l’estona que havien parlat. Amb un fil de seda va enviar-li un petó. Per primera vegada aquell petó no era enganxós. Amb el mateix fil, l’abella va retornar-li un altre petó, i després marxà volant, a la recerca del nèctar de les flors.

Diumenge 24 de durant l’Any A.


“...i l’escanyava dient: Paga’m tot el que em deus!”.

1. L’evangeli que hem llegit és de tanta actualitat que no sabria fer-ne cap relectura. Només cal que el lector posi noms d’avui als diferents personatges que hi intervenen: el “rei”, que primer perdona incondicionalment i després, quan el perdonat es mostra indigne, mana torturar-lo fins que pagui tot el deute; el qui escanya un company seu perquè li deu quatre diners; els qui denuncien la maldat del seu company...

2. Però, posar noms actuals al relat que hem llegit no és fàcil, perquè estem en una situació en què tot és interdependent. Així com, segons els entesos, un tornado al Carib pot tenir el seu origen, per l’efecte dominó, en el vol d’una papallona a l’Àfrica, de manera semblant el comportament terrible d’un escanyapobres pot tenir el seu origen en un menyspreu rebut durant la infantesa. Si tot està tan lligat, resulta molt difícil assenyalar els culpables dels mals d’avui.

3. La crisi.
Qui són els culpables de la crisi actual? Hi ha gent escanyada perquè hi ha gent que escanya; també hi ha gent perdonada perquè hi ha qui perdona.
Una diferència entre el temps de Jesús i el nostre, és que avui no hi ha cap “rei” per perdonar o per fer justícia o a qui reclamar. Hem substituït el “rei” per allò que en podem dir el Sistema.
El Sistema ho és tot, però és impersonal. Està arreu, però no t’hi pots enfrontat enlloc. El Sistema és com una gran màquina que decideix què es pot fer i què no; què val i què no val; qui és bo i qui és dolent;... Tot està regulat, programat, configurat,... S’assembla al sistema operatiu dels nostres ordinadors. A vegades ens ofereix la “il·lusió” de ser lliures, però només dintre uns menús marcats i unes opcions preestablertes.

4. La crisi actual ens posa en una situació contradictòria: no podem funcionar sense Sistema, però usant-lo el conservem, i conservant-lo fem possible que continuï devorant més i més víctimes. És com el Drac de la llegenda, però sense cap Jordi que el pugui matar, ja que el Drac som nosaltres mateixos com a conjunt. El Sistema és com un gran vaixell que ens oprimeix per tots cantons, però que no podem enfonsar perquè ens enfonsaríem tots. Què fer?

5. Què fer? Potser podríem intentar capgirar el Sistema; reformar-lo de cap a peus; transformar-lo... Però el Sistema és monstruós i ha generat monstres que el mantenen, potser sense saber-ho. El Sistema és cruel, però ha aconseguit fer-se indispensable.
Un dels crits del Maig del ’68, a França, era: “La imaginació al Poder!”. Quasi cinquanta anys després podem comprovar el seu absolut fracàs. També avui molts Indignats clamen: “Democràcia real, ara!”. Està bé, però no saben el que demanen, perquè la nostra democràcia també és contradictòria: no disposa d’altre mitjà per superar les dictadures que amb la dictadura de Majories imposades o foranes.

6. Però aquests dos crits, degudament canviats i combinats, ens poden servir. La imaginació no ha de ser pas per al Poder sinó perquè cadascú, sol o en grup, sàpiga imaginar maneres intel·ligents i eficaces de no “fer el joc” al Gran Drac. El Drac també té punts dèbils. No hi hauria Poderosos sense voluntaris que els posin i els mantinguin en el Poder. Podem començar per no ser “voluntaris” del Drac o del Poder. De cap Poder.
 
7. I també democràcia real, però començant per un mateix. La democràcia, com a sistema polític, no pot ser real si no és primer una virtut viscuda personalment. La democràcia real només és possible amb ciutadans de cor demòcrata. Per això s’ha de començar perquè cadascú és pregunti: Sóc realment demòcrata, jo? En les meves opinions? En les meves decisions? En la meva manera de conviure amb els de casa, amb els veïns, a la feina? He decidit ser just, fins i tot quan el Sistema “em permet” no ser-ho? Aquesta és la primera feina per començar, sense descuidar el que pugui venir després...
Potser és veritat que la nostra crisi és econòmica; però l’Economia també depèn del cor. ¿La nostra crisi, no tindrà el seu origen en una crisi del cor?


Diumenge 25 de durant l’Any A.

Aquests darrers han treballat només una hora
i els pagues igual que a nosaltres”.

La paràbola que hem llegit ens explica la manera de fer de Déu, i també la manera de reaccionar dels humans. M’atreveixo a fer-ne, com a RELECTURA, una reelaboració per explicitar una mica més els efectes perversos d’alguns comportaments actuals.

Hi havia una vegada un propietari que va sortir a llogar treballadors per a la seva vinya. Uns, els llogà ja de bon matí; d’altres, al començament de la tarda; d’altres, just una hora abans de plegar.
A l’hora de pagar-los, va dir al seu administrador que pagués a tots el jornal sencer. Això va provocar la protesta dels qui havien treballat més temps.

L’endemà, el propietari va fer el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda va trobar pocs treballadors. En canvi, una hora abans de plegar, en va trobar molts. I a tots els va pagar el jornal sencer. Noves protestes dels primers.

L’endemà passat, el propietari va fer el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda no va trobar cap treballador per a la seva vinya. En canvi en va trobar moltíssims una hora abans de plegar. Aquesta vegada va dir al seu administrador: La jornada de treball són vuit hores; així, doncs, paga a cada treballador l’octava part del jornal.
En veure això, tots aquells treballadors es van sentir enganyats i estafats. Van acusar el propietari de ser un aprofitat i un incompetent, i el van denunciar. Després d’organitzar-se convenientment, van aconseguir que se’ls reconegués la propietat d’aquella vinya que ells havien treballat.
L’antic propietari es va enfadar, i va marxar del país.

Un temps després va tornar d’incògnit per veure què havia passat amb la vinya. En una cruïlla de camins va reconèixer un antic treballador seu que demanava caritat.
−Què ha passat amb la vinya que hi havia aquí? −va preguntar.
−Va ser declarada propietat dels treballadors −va respondre aquell home−. Però els escollits com a dirigents han convertir la vinya en aquesta urbanització que s’hi veu ara. Diuen que així rendeix molt més. Els nous amos ara viuen a la capital.
−Les cases són per als treballadors? −va preguntar encara.
−No, no; són de segona residència.
−I els antics treballadors on viuen? −va insistir el foraster.
−Alguns, al carrer, així com jo, demanant caritat. −I va afegir amb pena: Alguns d’altres fan de guardians perquè no entri ningú a molestar els nous residents.
−Mira −va dir-li l’antic propietari−, jo vinc de fora, i busco treballadors. Però els pago només la meitat del sou. T’interessaria?
−Ben cert −va respondre el mendicant. I després d’una estona, va preguntar−: M’interessa la feina. Però, ¿per què dieu que pagueu només la “meitat” del jornal, i no dieu simplement que és un jornal més petit?
−L’altra “meitat” és per fer una “assegurança”, perquè, si un dia em preneu la propietat, no us trobeu al carrer.


Diumenge 26 de durant l’Any  A.


“Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui”.
La Vinya és (el camp de) la Vida.
La Rosa i en Miquel.
En una excursió de jubilats es van fer amics en Miquel i la Rosa.
Un dia que van dinar junts en una taula de dos, la seva conversa va derivar cap aquesta reflexió:

Rosa    A mi em sembla que entenc aquesta malaltia. Fins i tot m’estranya que no la pateixi més gent. Potser molts la pateixen d’una altra manera.
Miquel  El meu doctor diu que només l’entenem els qui la patim o l’han patida. També has tingut depressió, tu, alguna vegada?
Rosa    No, però vaig estar-hi a la vora. Potser per això l’entenc, o així m’ho penso...
Miquel  Com la vas evitar? Perquè és una malaltia molt dolenta...
Rosa    Ja fa molt temps −la meva Petita acabava l’escola−, els van fer una xerrada sobre Orientació professional. Els pares també hi vam ser convidats. Sense buscar-ho, vaig trobar-me discutint amb el conferenciant. La meva Petita tenia aleshores disset anys. Disset anys!, i aquell home els explicava “com guanyar-se la vida”! I jo pensava: no s’adona aquest saberut que aquests vailets i vailetes que té al davant, ja n’estan plens de vida, més que ell mateix? La veritat és que aquella discussió em va sorprendre a mi mateixa. Després vaig pensar que m’havia embolicat: imagino que volia defensar en la meva filla alguna cosa que no havia sabut defensar en mi mateixa. Allò que els psicòlegs en diuen un mecanisme de projecció...
Miquel  Però abans has parlat de que vas estar a les portes d’una depressió...
Rosa    En certa manera, sí. És que, mirant les meves filles −i perdona que sigui tan mare marassa−, les trobo tan plenes de vida, tan exuberants, tan meravelloses... que el seu problema no pot ser de cap manera com guanyar-se la vida sinó com vessar a fora tanta riquesa de vida com porten dintre. A mi també sempre m’havien parlat de guanyar-me la vida. I ho trobava depriment, perquè mai no acabes de “guanyar-te-la la vida”! I és que la vida no es guanya. La vida és un do. Sempre la rebem com un do. Les meves filles l’han rebuda de mi. I que ningú no em privi d’aquest honor! Mirant les meves filles i els seus companys, vaig veure que era urgent canviar de pregunta. L’autèntica pregunta no és “com guanyar-se la vida?” sinó “com donar tanta vida?”.
Miquel  Però... ningú no pot donar el que no té. Si primer no et guanyes la vida, què pots donar?
Rosa    Aquesta és la gran equivocació! Són dues coses que s’exclouen. Pot semblar que una ve després de l’altra. Però no és així. Si et dediques a una, no et dediques a l’altra. Recordo que sovint em preguntava a mi mateixa: Quin sentit té, la meva vida? I la trobava absurda, avorrida,... Viure per viure... És depriment.
Miquel  Però aquesta és la realitat.
Rosa    No. Aquesta no és la realitat. El Sol no deixa veure les Estrelles. És a la nit quan t’adones que la realitat va molt més enllà.
Miquel  Què vols dir?
Rosa    Se’ns ofereix una feina a fer. Se’ns proposa una missió a complir. La nostra feina no és “viure la vida” sinó escampar vida. O millor: viure-la escampant vida. La Vida és com un camp (o com una vinya, en el llenguatge de l’Evangeli). Som, a la vegada, cultiu i cultivadors. Som fruit i llavor. ¿Quin sentit té, la vida? Resposta: Ets convidat a viure-la fent (més) Vida. Així de senzill i d’engrescador! No és cap “obligació”, sinó una proposta que rebem; encara que desatendre-la, comporta consumir-se de fàstic.
Miquel  Crec que començo a entendre. Un dia ens van portar a visitar la presa del pantà de Susqueda. Impressionant: a un costat, el gran buit, amb el riu sec; a l’altre costat, la massa grandiosa de l’aigua embassada. Contemplant aquella aigua, em vaig sentir terriblement deprimit. Aquella immensitat d’aigua, aturada per una simple paret en forma de clova d’ou. Aigua morta, tèrbola, presonera, programada per a una feina que no és la seva: passar per un tub invisible de quatre quilòmetres i fer rodar una gran turbina cent metres més avall. Mirant aquella aigua, la veies trista, vençuda, deprimida. Vaig sentir una gran ràbia pels pantans... Però en realitat era ràbia per la vida, perquè aquella aigua derrotada era un reflex de mi mateix.
Rosa    Podem pensar que l’aigua no està feta per fer moure una turbina... Però ella no se’n fa cap problema; i es recupera tan bon punt torna a fer-se riu, i escampa vida. Podem patir moments semblants quan ens preguntem quin sentit té la meva vida.
Miquel  Què en penses de la meva malaltia?
Rosa    El que jo en pugui pensar no et serviria de res. L’important és el que en pensis tu. Però compte: no t’equivoquis de pregunta. No et preguntis com sortiràs de la depressió, sinó com i a qui vas donant la teva vida. Per estrany que sembli, la vida no és per “viure-la” sinó per “donar-la”; i només donant-la, la vivim.


Diumenge 27 de durant l’Any A.


“El Regne de Déu us serà pres
i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

En Pere i la Clara.
1. En Pere és un home impetuós, actiu, generós. Sense buscar-ho, sempre acaba essent el líder dels que s’agrupen amb ell. Poques idees, però clares i segures. Ara, amb els seus companys, ha constituït un nou partit per defensar la identitat del seu país. Ell, per al seu País, donaria la vida.
2. És el líder indiscutible del seu grup, però té una espina clavada: la seva dona no combrega amb els seus mètodes. Encara que s’estimen molt, no es posen mai d’acord en les formes. Ella, després d’escoltar-lo sincerament, sempre acaba dient-li: Pere: no vas bé. Però ell pensa: I, què sap, ella, d’aquestes coses?
3. Així han passat uns anys. Però avui en Pere està del tot deprimit. Uns resultats no prou bons en les últimes eleccions han provocat que s’hagi qüestionat el seu lideratge. En l’últim congrés del partit ha estat substituït.
4. La Clara, la seva dona, el troba assegut al sofà, davant la tele apagada, i voltat de diaris sense obrir. El cop ha estat dur, però ella intueix que, finalment, el seu Pere està madur per néixer de nou. Més que d’esposa, haurà de fer de mare, per ajudat aquest homenot, ara derrotat, a reconciliar-se amb la Vida. Però no com abans. Ella coneix bé en Pere, i intueix que el “fracàs d’ara l’haurà fet capaç d’aprendre la lliçó. Per això se li acosta i s’asseu al seu costat, sobre mateix dels diaris que no ha obert.
Clara    Decebut? −li diu amb veu amiga.
Pere     Decebut i empipat.
Clara    Havia d’arribar, aquest moment.
Pere     Estàs contenta, oi? Mai no m’has fet costat, tu.
Clara    Et faig costat ara. Abans, ni tu ho necessitaves ni jo n’hauria sabut.
Pere     Has guanyat. Potser t’hauria d’haver fet cas abans.
Clara    Ni jo he guanyat ni tu has perdut. Els homes massa sovint veieu la vida només com una lluita, i si no sou vencedors, ja us doneu per vençuts.
Pere     El que em sap més greu és ser traït pels propis companys.
Clara    Traït?  Tot s’hi val en la guerra”. I això vostre és una guerra, per molt “civilitzada” que pugui semblar.
Pere     Tants esforços per no-res!
Clara    No! No han estat per no-res. A tu t’han servit de molt! Han servit perquè et puguis vèncer a tu mateix.
Pere     Què vols dir?
Clara    La Política funciona segons la llei del més fort. La Democràcia no canvia aquesta llei; només la fa una mica menys violenta. Allò que és realment important és ser capaç de substituir la llei del més fort per la llei del més feble, com passa en les famílies. A les famílies, l’infant, el malalt, el derrotat,... són el centre de la família.
Pere     Suggereixes que abandoni la Política i em dediqui a fer de germaneta dels pobres?...
Clara    Sempre fem política. Les germanetes dels pobres fan més i millor política que molts polítics...
Pere     En concret, què suggereixes? Políticament fracassat, què puc fer?
Clara    Políticament no has fracassat sinó madurat, aprenent la lliçó més important per un home, sigui polític o no. Fes Política, però decidit a no buscar-hi mai el Poder. Veurem què passa! A la millor inventes alguna cosa millor del que tenim ara!...
Pere     Jo sempre he fet política com un servei.
Clara    N’estic segura. Però el Poder i el Servei són com l’aigua i l’oli: no es barregen mai, encara que ho intentis. Ara ja ho has comprovat...
Pere     I tant que ho he comprovat! Una comprovació dura... Reconec que si tot això em cou tant és perquè he valorat més el Poder que el Servei. Però, ¿com es coneix que s’actua per Servei i no per Poder?
Clara    És molt fàcil: si es fa política de dalt a baix, és Poder; si es fa de baix a dalt, és Servei. Passa com en els arbres: la saba puja de les arrels a les fulles. Un cop allà, rep el bes del sol i les moixaines dels vents, i se’n torna al terreny d’on ha sortit.
Pere     He de tornar al terreny...
Clara    És l’únic lloc des d’on la nostra vida es fa servei.
Pere     M’hi ajudaràs?
Clara    Fa temps que t’hi espero.


Diumenge 28 de durant l’Any A.


“...com és que has entrat sense vestit de festa?”.

L’Estat del benestar.

1. La sala de festes i el banquet per a tothom, de l’evangeli d’avui, ens poden suggerir allò que, en el llenguatge actual, en diem l’Estat del Benestar. Tothom hi és convidat. I també: tothom hi té dret.

2. Però la paràbola té dues parts, totes dues sorprenents. Els primers invitats no hi volen anar perquè... tenien altres ocupacions. Els segons invitats −“convideu tothom... bons i dolents”−, omplen la sala, però s’ha de portar “vestit de festa”, i algú no el porta.

3. Aplicant això a l’Estat del Benestar, podríem també dir: és per a tothom, però cal portar vestit de festa.
És realment digne d’admiració que hàgim estat capaços de crear una societat en què l’ensenyament sigui gratuït, i ho sigui també l’atenció mèdica i els hospitals públics; que, si perdem la feina, puguem cobrar l’atur; que puguem viure dignament treballant 40 hores de les 168 que té la setmana, i amb un mes de vacances. I sobretot és admirable tenir una pensió de jubilació que permeti una vellesa despreocupada. I obrir l’aixeta, i que surti aigua, o que premem un botó i s’encenguin els llums... L’Estat del benestar és senzillament una meravellosa meravella.

4. Però cal el vestit de festa. El “vestit de festa” vol dir “pensar en els altres, i pensar-hi amb generositat. L’Estat del Benestar només és possible si neix d’una majoria generosa. Generositat no només a l’hora de pagar el cost del benestar sinó també a l’hora de beneficiar-se’n, evitant els abusos. És cert que, un cop instaurat, l’Estat del benestar esdevé un dret per a tothom, però continua essent fruit d’una generositat consensuada. Si es perd la generositat, desapareix el dret i s’esgota el benestar.
I aquest és el seu punt més delicat, que pot convertir-se en un problema insoluble. Un problema que el va corcant per dintre, com els tèrmits de les bigues de fusta, fins a provocar el seu col·lapse.

5. L’Estat del benestar és per a tothom, però no arriba igualment a tothom. D’una manera o altra, va apareixent una línia de separació entre els qui en gaudeixen més i els qui no en gaudeixen tant. A causa d’aquesta línia, cada vegada més persones pensen que a ells no els arriba suficient benestar. Tots tenim dret a la sanitat pública, però si vaig a Urgències a les dues de la matinada, i em trobo que no obren fins a les vuit, sento el meu dret no respectat. Hi ha un servei d’escombraries, però si el camió fa fressa davant de casa a les quatre de la matinada, no respecta el meu dret al descans. Hi ha escola gratuïta, però si no puc portar el fill a l’escola concreta que jo vull, sento conculcat el meu dret. Existeix el dret de vaga, però si em toca de fer serveis mínims, no és respectat el meu dret...

6. Són tants els drets que ens corresponen en un Estat del benestar, que molts, per un motiu o altre, es situen a l’altre costat de la línia divisòria considerant que, en comparació amb als altres, no reben prou “dosi” de benestar. I això es converteix fàcilment en una “bona excusa” per descuidar la generositat... fins que l’Estat del benestar es col·lapsa.

7. Donada la manera de ser dels Humans, l’Estat del benestar també genera malestar. Com diu un company meu que ha marxat a un altre país: “No m’agraden els Estats del benestar, perquè és on hi ha més gent que es queixa”. Tindrà raó?


Diumenge 29 de durant l’Any  A.


“...planejaren la manera de sorprendre Jesús
en alguna PARAULA comprometedora.”

LES PARAULES.

1. L’Evangeli de Joan comença: “Al Principi existia la paraula...”. Aquesta expressió fa referència als inicis de l’Obra de Déu: “Al Principi ... la terra era caòtica i desolada... i l’esperit (alè, paraula) de Déu planava sobre les aigües. Déu digué:...” (Gènesi 1,1).
La paraula posa ordre en el Caos i “neix” l’Univers (Uni-vers). L’Univers, en la visió bíblica, neix per la força de la paraula. Però aquesta força també pot destruir-lo.

2. Hem creat uns mitjans potentíssims per dir o imposar paraules. Els qui disposen d’aquests mitjans poden canviar el món. Poden construir-lo o destruir-lo. Qui domina les paraules domina les nostres vides. Amb una sola paraula es pot salvar o enfonsar un home, o un poble, perquè les paraules són el “material” amb què construïm els nostres pensaments. 

3. En els anomenats països democràtics hi ha llibertat d’expressió. Això vol dir que tothom té la possibilitat de dir les seves paraules. Però, en el guirigall de la vida real, això serveix de ben poca cosa, ja que ningú no pot escoltar altres paraules que aquelles que vomiten els altaveus més potents. Recordo que, de jove, per la Festa major havia anat a les Fires. Els potents altaveus d’algunes atraccions feien impossible parlar amb ningú. Igualment passa en el nostre món: no serveix de res el dret d’expressió si no disposes d’un potent altaveu, o que algú vulgui escoltar directament la teva paraula. Però per escoltar una paraula escollida, cal primer alliberar-se dels altaveus que eixorden.

4. Cada dia rebem un diluvi de paraules que fan impossible pensar per nosaltres mateixos. Això anul·la la Llibertat, encara que ens parlin de llibertats. Les paraules ens arriben de fora i entren pels nostres sentits; van al cervell i arriben al cor. Aquí devoren la nostra ment i la nostra llibertat, i es disfressen amb la seva pell. Quan surten a l’exterior, les exhibim pensant que són cosa nostra, contents i enganyats; i inconscientment esclaus. Ens pensem que disposem de paraules per entendre’ns i per entendre la realitat, però només tenim paraules injectades al nostre cervell des de fora.

5. Si algú, clarivident, examinés alguna de les “nostresparaules, potser també podria preguntar, com en l’evangeli d’avui:  De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Potser aleshores ens adonaríem amb sorpresa que les “nostres” paraules porten la imatge i l’inscripció del locutor més poderós. Ens les ha infiltrat com un servei d’informació, però són la “pantalla virtual” que subtitueix la visió objectiva de la realitat.

6. És urgent salvar-nos els mots, com diria Salvador Espriu. Per aconseguir-ho, ens cal recuperar el silenci interior (i exterior). El silenci interior és el jardí on es cultiven i floreixen aquelles paraules que ens poden alliberar. Però, no ens enganyem: el preu de la Llibertat pot ser molt alt. Per a Jesús de Natzaret, el preu va ser la seva pròpia vida, perquè els enemics de la Llibertat sempre trobaran alguna paraula comprometedora per poder-nos condemnar.


Diumenge 30 de durant l’Any  A.

Retorn del sagrat.

Jesús va ser condemnat per les autoritats religioses. Quin era el seu crim? Haver posat al mateix nivell el primer manament i el segon; haver posat en paral·lel l’amor a Déu i l’amor als altres. Això, a judici dels defensors dels drets de Déu, era una blasfèmia que s’havia de castigar.

Amb ocasió d’un enterrament, es van trobar un capellà i un amic seu. Van parlar poc perquè la cerimònia estava per començar. Però la conversa podria haver continuat, més o menys, d’aquesta manera:

Amic    La gent necessita la religió. Quan mor algú, volen veure-hi el capellà, i “vestit” de capellà. La gent vol ritus.
Capellà   És cert. Això es veu també en molts joves d’avui: com que ja no han hagut d’emancipar-se de la Religió, ara hi troben un cert exotisme interessant. Ocasionalment, el llenguatge misteriós de la religió els encanta; i millor si no l’entenen. Torna el llatí!
Amic      Però hi ha capellans, sobretot alguns dels grans, que això no ho volen entendre. I, què passa? Que la gent se’n va a les altres religions, o s’ho munta a la seva manera. Us esteu perdent el jovent! Fixa’t: a les parròquies no hi ha cap jove, en canvi a la Jornada Mundial de la Joventut n’hi havia més d’un milió. I molts capellans progres criticant-ho!...
Capellà   Barreges les coses: una cosa és el retorn del sagrat, i una altra cosa molt diferent és la missió o la feina del capellà. ¿Quina hauria de ser l’actitud del capellà davant el sagrat que torna? Dit més directament: ¿El capellà ha d’aprofitar el retorn del sagrat per a fer clients, o s’hi ha de mostrar crític, perquè això del sagrat és una cosa molt ambivalent?
Amic      Aquestes disquisicions no fan per mi. La gent és molt més simple: volen, necessiten el sagrat, i vosaltres formeu part del sagrat. Per això us demanen cerimònies religioses. Les coses van així.
Capellà   Hi ha moltes maneres de ser capellà. Jo no sóc “part del sagrat” tal com l’entén molta gent. Se suposa que un capellà és deixeble de Jesús. Doncs bé: no descuidis que Jesús va ser condemnat pels sacerdots i pels defensors del sagrat.
Amic      Mira: jo, d’Històries, no en sé. El que veig és que a totes les Religions hi ha persones sagrades, digues-ne sacerdots, gurus, imams o bruixots. La gent us necessita, i per això us busca, sobretot en situacions límit...
Capellà   Jesús no va fer ni sacerdots ni gurus ni bruixots... Ben al contrari. La gran aportació de Jesús és mostrar-nos que no hi ha coses sagrades i coses impures o profanes. Tota la realitat és sagrada: tota vida és sagrada, tots els humans som sagrats,... perquè tot és fruit d’un projecte d’amor de Déu mateix. Si entenem el “sagrat” com una cosa diferent del món normal, separada, especialitzada, exòtica,... pot resultar molt perillós.
Amic      Dir que “tot és sagrat” és com dir que res no és sagrat, ja que no hi hauria diferència amb el profà.
Capellà   Per això molts no creuen en res sagrat. Si això és una reacció contra la divisió que sovint s’ha fet entre persones sagrades i normals, entre llocs sagrats i llocs profans, o entre temps sagrats i temps normals,... hi estic totalment d’acord.
Amic      Si els capellans (o alguns capellans) esteu d’acord en que el sagrat no existeix, a què us dediqueu?
Capellà   Jo puc respondre només per mi. No em sento gens cridat a dedicar-me al sagrat, entès com un món a part. O millor: donades les circumstàncies, m’agradaria saber alliberar tothom de les possibles necessitats, dependències o servituds sagrades. És el que va fer Jesús, segons aquell relat de la Samaritana: Jesús no li ofereix aigua per satisfer la seva necessitat sinó que li dóna una aigua per treure definitivament la seva necessitat de beure. (Joan 4,13). M’agradaria ajudar a treure aquesta “necessitat de sagratde què tu parles.
Amic      No fa cap mal la “necessitat de sagrat”!
Capellà    Sí que fa mal: crea dependències; i aquestes dificulten la plena i joiosa comunió amb tothom, amb tots els vivents i amb tot l’Univers. I manté en nosaltres una necessitat que ens deshumanitza. Et sembla poc?


Diumenge 31 de durant l’Any A.


“Però vosaltres no us heu de fer dir mestres”...

Demo-cràcia.
1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).
Com a sistema polític, molts consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill, un demòcrata reconegut i de categoria, que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant-la una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”.

2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues paraules que la formen.

A). demos (poble):
Quin poble? La Humanitat no està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un pacte sinó que, directament o indirecta, són fruit de les guerres. En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, enters o fragmentats.
Donat que la paraula “Poble” és ben acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar-se a si mateixos, i sovint la volen en exclusiva. En tot cas, quan parlen de democràcia o de que “el Poble mana”, sobreentenen que Poble ho són només ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden subjectats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment “antidemocràtiques” i perverses. És per això que la Democràcia, aplicada als Estats, és una contradicció en si mateixa.

B). kratos (poder):
La segona paraula de demo-cràcia és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per adonar-se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El Poder deshumanitza a qui s’imposa i a qui n’és la víctima. Encara que, segons l’Evangeli, hi ha una diferència important: qui és inhumà perquè s’imposa no té altre “remei” que convertir-se; en canvi, qui és víctima de deshumanització, té a favor seu l’acció humanitzadora de Déu, que actua a pesar de totes les reaccions en contra.

3. La frase de W. Churchil hauria de ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític, no és bona. Ben cert: cal buscar-la i protegir-la, perquè és la forma de govern menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és necessari anar-la corregint constantment.

4. Dissortadament, sembla que avui entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda una duresa de cor que porta a comportaments profundament antidemocràtics (contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia. Convé protegir-se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats per uns mitjans de comunicació potentíssims, però cecs. Una vegada un company, al mig del carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de comunicació són com uns prismàtics, màquines de multiplicar que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana. La diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada” per la deformació de la informació. Per corregir la democràcia, o per avançar cap una democràcia real, com diem actualment, cal començar per dues coses: recuperar la capacitat de veure-hi clar i superar la duresa de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la realitat.



Diumenge 32 de durant l’Any A.

“Cinc de prudents... i cinc de sense seny”.

La mare de l’Àlvaro ha anat a la parròquia per apuntar el seu fill a la 1ª Comunió. Es coneixen amb la catequista, i han xerrat una bona estona. Ella, la mare, ja havia fet la seva 1ª Comunió a la parròquia, i ara lamenta que no hi hagi aquells grups de mainada de quan era nena.
−Ens ho passàvem molt bé! Per què no ho feu, ara? −va dir amb un to una mica acusador.
−Els temps han canviat −va respondre la catequista−. De totes maneres, si l’Àlvaro vol venir, es podria fer un grup. Què et sembla els dissabtes, a les 4?
−Els dissabtes... Saps què passa? Que juga a futbol i, sobretot quan juguen fora, no podria venir.
−I els diumenges, a les 3:30?
−Ui, no! Els diumenges anem a veure els avis; que se’ls estima molt.
−Què et sembla els dijous, a les 12:15 sortint d’escola?
−Vols dir? Però si a les 3 ja han de tornar-hi a ser!... Aniria molt estressat...
−Doncs a les 5, quan han acabat...
−El que passa és que dos dies va a anglès, i dos més, a reforç de mates... Saps: li costen una mica els estudis...
Entenent el que passava, la catequista li va dir:
−Doncs, mira: aquí tens aquest imprès. És per vosaltres, els pares. És per ajudar-vos a decidir. Es tracta d’una historieta de l’Evangeli que parla de 10 noies que, en un casament, esperaven que arribés el nuvi... També hi ha un petit qüestionari. Us en parleu, i després ens tornem a veure per trobar una solució.
−Ah, molt bé –va respondre la mare. Es van fer un petó, i va marxar.
Al cap d’una setmana la mare de l’Àlvaro va telefonar la catequista dient-li que la fitxa que li havia donat era força estranya; fins i tot el seu fill s’havia escandalitzat d’aquelles noies que no volien compartir el seu oli amb les altres que s’havien adormit...
−Però... si us vaig dir que era per a vosaltres, els pares! No era per a l’Àlvaro. Era per ajudar-vos a vosaltres a parlar-ne i decidir! Repeteixo: aquesta historieta és perquè la llegiu vosaltres, i després us respongueu el qüestionari que hi ha.
....................
La mare no va tornar amb la catequista, ni l’Àlvaro va anar a la catequesi, ni va fer cap comunió.
Estant ja a la Universitat, el destí va voler que fes amistat amb una noia que el va convidar a unes trobades de joves. És un grup de reflexió i sentit de la vida −va dir-li−, i és molt interessant.
−No serà una secta! −va replicar, mig en broma, ell.
−Si vens, tu mateix ho podràs jutjar. A mi no m’ho sembla −va respondre, ella.
És en aquest grup que l’Àlvaro va conèixer la Núria. Després es van casar, i ara ja tenen un noi de 8 anys.
...................
Aquesta historieta la va explicar el mateix l’Àlvaro en una trobada de pares de 1ª Comunió. I va afegir: el nostre fill se’ns està fent gran per moments, i la Núria i jo no volem que ens trobi amb les torxes sense oli, com va passar als meus pares amb mi. Per això estem aquí.


Diumenge 33 de durant l’Any A.

“Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”.
Literalment: “Entra al goig del teu Senyor”.

1. Preparant un tema per una classe de Religió de 1er. de batxillerat, vaig pensar que anirien bé unes diapositives del guernica de P. Picasso. No és que a mi m’agradés especialment aquesta pintura, però creia que ens podria servir. Després vaig trobar un petit llibret que explicava i comentava precisament aquest famós quadre. Llegint-lo, m’anava entusiasmant més i mes, admirant i gaudint d’aquella obra que ara em sembla autènticament meravellosa. Una cosa semblant m’ha passat amb la passió segons st. mateu de J.S. Bach, després que un bon amic vingués a la parròquia a fer-nos assaborir allò que ara valoro com una autèntica obra mestra de la música.
No tothom gaudeix igualment de l’Art, sinó que depèn de la preparació de cadascú. No sempre estem preparats per gaudir de la VIDA, sinó que depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.

2. L’evangeli d’avui conté una frase genial: “Entra al goig del teu Senyor”. (Llàstima que la traducció del Missal, intentant fer-la més clara, la’n privi de la seva profunditat).
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar-hi.

3. El contrast ve indicat pel mal administrador que ha amagat el talent rebut. Amagant el talent que li havia ofert el seu Senyor, no s’ha “sensibilitzat” per a les coses del Senyor, i no pot “entrar” en el seu goig. Si hi entrés, seria com entrar a un concert algú a qui no agrada la música; o com oferir el plaers d’una bona companyia a algú que vol estar sol. Per a l’administrador infidel, invitar-lo a entrar en el goig del seu Senyor, hauria estat com invitar-lo a un infern. Per això el seu lloc és “a fora”. Però, “a fora” no hi ha res. Com es pregunta amb llenguatge precís, el poeta David Jou: “Què em queda de real, realitat no contemplada?” (Cant Espiritual). Fora de l’àmbit creat per la mirada de Déu, no hi ha res de res. És la mirada amorosa del Creador que ens fa existir com a creatures estimades; com en un teatre, allò que fa reals als actors és que hi hagi algú que se’ls mira.

4. La VIDA és el talent més gran i més “prenyat de felicitat” que hem rebut; però només podem gaudir-ne en la mesura que hem desenvolupat la nostra “sensibilitat vital”. Viure ens ofereix aquesta oportunitat. Aprofitar-la o no, és decisió de cadascú.


Crist Rei. 2011. Any A.

“Pilat va preguntar a Jesús (a l’Home): Ets rei, tu?”

Eleccions.
Una casual casualitat ha fet coincidir la Festa de Crist Rei i les Eleccions per al govern del regne d’Espanya. Encara que són coses diferents, el seu llenguatge semblant fa oportú reflexionar-hi una mica.
D’entrada ens adonem que tots som ciutadans de dos regnes: un que no ve d’aquest món, anomenat també regne de Déu, i un altre que ve d’aquest món, i pot tenir diferents noms: Regne, Estat, República, País...
Cal fer atenció a aquesta diferència d’origen. La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home), Pilat li pregunta: Així, doncs, tu ets rei? Jesús accepta que és rei, però aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món. Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però per als Humans no hi ha un “altre” món, i és en aquest únic món on podem col·laborar o no en el regne de Déu. Això ho deixa ben clar l’evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu... perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després diu a uns altres: lluny de mi... perquè tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... El regne de Déu no ve d’aquest món perquè ve de Déu, però és d’aquest món, i té per objectiu construir humanitat. Per això el judici final està presidit per l’Home i cadascú hi és acollit o refusat segons hagi fet o no humanitat.
Els altres regnes venen d’aquest món. Directament o indirecta, són obra dels vencedors d’una guerra prèvia. Les eleccions també són una guerra, encara que no violenta i, més o menys, civilitzada. Els vencedors “regnaran”. I s’hi dóna una situació un xic estranya: els vencedors governaran sobre el Poble en nom del Poble, tot i que, per un motiu o altre, són majoria els qui no els han votat. Però així és el joc democràtic.
El significat d’unes eleccions pot ser molt variable: és mou entre dos extrems: des de les dictadures (on els dictadors convoquen eleccions per fer-se legitimar pel Poble) fins a les democràcies més o menys reals (on els elegits esdevenen més o menys servidors de la vida del Poble). Més enllà de les eleccions, les persones concretes podem mantenir l’horitzó de la construcció d’Humanitat, propi del regne de Déu. (Cal saber, però, que també les dictadures normalment pretenen “fer Humanitat”, però no com a servei sinó com a imposició; com a “únics salvadors”, imposant a tothom els seus propis projectes en substitució del projecte de Déu).
Si mirem la nostra Església, veiem, amb sorpresa, que en la seva estructura més visible, també s’hi ha “encastat” un regne que ve d’aquest món. Això comporta, com a mínim, dos mals: un primer mal és que aquesta barreja no deixa veure en claredat el regne de Déu que l’Església hauria de fer visible. L’altre mal és que, en quant a regne que ve d’aquest món, no és cap exemple de democràcia sinó tot el contrari.
És urgent fer el que estigui a la nostra mà per alliberar l’Església de tanta incongruència. I no és tan difícil com podria semblar, ja que aquest regne encastat en l’Església, avui dia, no té més força que la que cadascú li vulgui donar. Seria un bon servei a la llibertat de l’Església que cadascú, particularment o en grup, sabés prescindir d’aquest regne encastat. L’Església, com a visualització en aquest món del regne de Déu, continua expressada per aquelles paraules de Jesús: on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells. És a dir: on n’hi ha dos o tres reunits per fer Humanitat, jo (l’Home) estic enmig d’ells. Tota la resta fa nosa.

========================

Nou Any litúrgic. Any B


1er. diumenge d’Advent. 2011.  Any B.

“Fer néixer Humanitat”.

(En un grup de catequesi)
Catequista.     Avui comencem l’Advent. Això vol dir que s’acosta una festa molt grossa. Quina?
Nen          El pont de la Constitució.
Cateq.       No. Més grossa; i no tan aviat...
Nen          Les vacances de Nadal.
Cateq.       Exacte. La festa de Nadal. Nadal és una festa grossa. Per això dura força dies. I ara, quatre setmanes abans, ja comencem a preparar-la. I què celebrem per Nadal?
Nena         El naixement de Jesús.
Cateq.       Molt bé.
Nen          Senyoreta: com és que Jesús no acaba mai de néixer? Perquè cada any diuen que neix...
Nena         Sí que neix cada any! Cada any a la parròquia hi posen un nen Jesús, i tothom li fa un petó.
Nen          Au va! Tu ets tonta! Allò de la parròquia només és un nino.
Nena         El tonto ets tu. Com que els teus pares no van a missa, això no ho saben i no t’ho expliquen. Els meus pares em porten cada any a la missa del gall, i cantem cançons perquè Jesús ha nascut.
Nen          Doncs, el meu pare diu que Jesús no ha existit mai, i que això de Nadal és només un negoci.
Nena         Si no creus en Jesús... per què vens a catequesi?
Nen          Tu et creus molt sàvia, eh! Doncs mira: els que es creuen més savis són els més burros...
Nena         Senyoreta: per què no diu res, Vtè? Aquest nen ens està insultant!...
Cateq.       Us escoltava. I si ara m’escolteu vosaltres a mi, us diré algunes coses que hauríeu de saber. Encara que m’ho heu posat molt difícil!!!
Primer de tot us diré que aquí, la que sap més coses sóc jo, i no perquè sóc la catequista sinó perquè sóc la més gran! Heu d’entendre això: tothom, des del moment que neix, comença a aprendre coses. Així, com més vells, més coses sabem. Però també, tots aprenem coses diferents, perquè vivim en llocs diferents, o perquè ens trobem amb persones diferents, o perquè ens agraden coses diferents... Sempre aprenem, però aprenem coses diferents. Així, els que anem a missa aprenem unes coses; i els que no hi venen, com que van a altres llocs, aprenen altres coses.
Fixeu-vos que això està molt bé perquè d’aquesta manera, quan parlem, tots podem aprendre els uns dels altres. Encara que jo sé més coses que vosaltres perquè sóc més gran, també aprenc de vosaltres moltes coses perquè la meva vida és diferent de la vostra. Tots podem aprendre els uns dels altres. Però, només si som amics! Si no som amics, no aprenem res de res, perquè només veiem les coses des del nostre cantó. Quan discutim, només veiem allò que ens interessa. Per tota la resta som com cecs.
Nen          Senyoreta: Jo vull demanar perdó a l’Ester, perquè li he dit tonta. No volia insultar-la. Em perdones, Ester?
Ester        No estic pas gaire enfadada. Potser tenies raó: jo no sóc tonta, però m’he portat com una tonta. Amics, Roger? −li contesta ella tot allargant-li la mà.
Roger       És clar que sí! −donant-li també la mà.
Cateq.       Ei!!! Això és meravellós! M’acabeu de posar-me les coses molt fàcils! −va dir ella, entusiasmada, agafant també les mans dels dos nens.
Acabeu d’ensenyar-nos a tots què vol dir Nadal.
Neix o no neix, Jesús, per Nadal? Mireu: Jesús, com a persona concreta, ja fa 2000 anys que va néixer; i no torna pas a néixer cada any. Però, quan ara parlem del naixement de Jesús, volem dir tot allò que fa néixer una mica més la Humanitat. És a dir: tot allò que la ajuda a créixer, a ser més bona; tot allò que ens ajuda a ser més “humans”.
Això que acabeu de fer vosaltres dos, fa que la Humanitat ara sigui més bona que fa dos minuts.
Heu fet néixer una mica més Jesús, perquè heu fet que hi hagi una mica més d’Humanitat entre nosaltres.
Celebrem les festes de Nadal una vegada cada any, però és Nadal cada dia que algú fa néixer una mica més d’Humanitat, com vosaltres heu fet ara.


Diumenge 2on. d’Advent. Any B.

Jo us he batejat només amb aigua;
ell us batejarà amb l’Esperit Sant.

(Continua el grup de catequesi)
Nen      Senyoreta: l’altre dia ens va dir una cosa que no entenc: que, quan diem que Jesús neix, volem dir que neix una mica més la Humanitat. Però, la Humanitat és molt més vella que Jesús...
Cateq.  És veritat: això que us vaig dir és una mica difícil d’entendre perquè encara sou massa petits. A veure si us ho sé explicar.
Vosaltres, ara, quants anys teniu?
Nen      9 anys, més o menys. Anem al mateix curs...
Cateq.  9 anys són força anys. Però, ja sou persones grans?
Nens    No! Som encara nens i nenes...
Cateq.  I què vol dir que encara sou nenes i nens?
Nen      (Després d’un petit silenci) Vol dir que per viure i créixer encara necessitem els pares i la gent gran.
Cateq. Exacte. Molt ben dit! I l’any que ve, ja sereu grans?
Nen      No. Només serem una mica més grans.
Cateq. I d’aquí 10 anys?
Nen      Ja serem grans; i podrem portar cotxe!
Cateq. Si teniu cotxe, és clar... Podreu portar cotxe perquè ja sereu capaços de dirigir la vostra vida. També sereu responsables d’allò que fareu o deixareu de fer...
Tot això vol dir que tardem 18 anys a fer-nos grans. Podríem dir que, abans de ser dones i homes de debò, estem 18 anys creixent, o naixent cada dia una mica més.
Doncs, mireu: això que passa a cada un de nosaltres, també ha passat amb la Humanitat. Els primers homes i dones eren poc “nascuts”. Però la Humanitat ha anat creixent durant milers d’anys.
Nen      Com ha crescut, la Humanitat?
Cateq. La Humanitat som tots els homes i dones que han existit o existim (i també els que existiran). Hi ha persones, moltes persones, que la fan créixer perquè són bones; i també n’hi ha que fan difícil aquest creixement perquè es porten malament.
Nen      És com al cole. A la nostra classe hi ha dos nens que, quan hi són tots dos, tots perdem el temps i fem el burro. Però, quan en falta un d’ells, el profe diu que treballem molt i que aprenem moltes coses.
Cateq. Això que passa a la classe, passa també als pobles, als països,... i a tota la Humanitat. Hi ha gent que ajuden a que tots ens respectem i siguem amics. Així la Humanitat “neix una mica més”; és a dir: creix. També a vegades provoquem baralles, fem guerres... Fins i tot, a vegades, hi ha gent que mata! Això no deixa créixer la Humanitat.
Nen      Jesús va ajudar a créixer la Humanitat?
Cateq. I tant! I no només això. Vosaltres, el dia que fareu 18 anys, sereu majors d’edat. Però la Humanitat, ¿quan es va fer major d’edat? (Silenci dels nens)
Les persones que van veure la manera com Jesús vivia fent el bé a tothom, i com moria donant amb amor la seva vida, es van adonar que aquella manera de viure era la manera de ser homes i dones adults. Per això van considerar que, en Jesús, la Humanitat ja havia arribat a ser major d’edat. En Jesús, la Humanitat s’havia fet gran. Ara només falta que també ens fem “grans” la resta dels humans.
Nen      Abans de Jesús, ningú no havia estat bona persona?
Cateq. Hi havia hagut moltes persones bones, i molt bones. Van ser precisament elles, les persones bones, les que van fer créixer la Humanitat perquè hi pogués néixer una persona tan bona com Jesús. Els Evangelis ens parlen de totes aquestes bones persones representant-les sobretot en dos personatges: una dona: Maria, com a mare de Jesús, i un home: Joan Baptista, com a precursor de Jesús. Li diem precursor perquè la seva feina era dir que “l’home adult” ja existia, i que tothom el podia veure, si desitjava ser com ell.
Mireu: abans de Jesús, la gent pensava que, per ser bona persona, era necessari sobretot complir bé les normes de la Religió i totes les altres lleis. En canvi, els que van conèixer Jesús es van adonar que les persones realment bones són aquelles que estimen els altres. Les mateixes lleis i la Religió només són bones si ens ajuden a estimar els altres. Només l’amor als altres ens fa ser realment majors d’edat.

La Puríssima. 2011. Any B.

No he escrit cap RELECTURA per a la festa d’avui. Amb tot, suggereixo llegir el breu poema de David Jou a TEXTOS, 10aL’arcàngel Gabriel parla de Maria”. El poeta-científic, amb un punt d’ironia, imagina el nostre arcàngel molt atabalat per la missió difícil d’haver de parlar el pobre llenguatge dels humans, i de com poder velar la seva esplendor a fi de no enlluernar uns ulls tan febles sense deixar-los cecs. Però es troba amb la sorpresa: quan s’acosta a Maria, aquesta no s’esglaia. Els seus ulls el miren serens, torbats i juganers, sorpresos i impacients... El bon arcàngel ha descobert què vol dir allò de “plena de gràcia”. I el poeta, amb una sola frase, expressa de forma genial i moderna, tot el misteri de Maria. I ho fa no parlant de Maria sinó del món: “I el món inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de meravella”. 

Diumenge 3er. d’Advent. Any B.

Li digueren: Doncs, qui ets?
(Continua el grup de catequesi).

Nen      Senyoreta: diumenge passat ens va dir que Maria i Joan Baptista representaven les bones persones que havien “preparat” el naixement de Jesús. Però, quin dels dos és el més important?
Cateq. Aquesta pregunta és molt interessant, però no te la puc respondre, perquè els Evangelis no parlen de les persones perquè siguin més o menys importants sinó pel servei que fan. Però la teva pregunta és interessant perquè és un exemple de la classe de preguntes que solem fer-nos nosaltres. Els humans, quan encara no hem entès gaire res dels Evangelis, ens fem preguntes com aquesta teva.
Nen      Per als Evangelis, les persones no són importants?
Cateq.  Són la única cosa realment important! Les persones són tan importants que totes ho som al màxim; i per això no hi poden haver unes persones més importants que les altres.
Els Evangelis ens parlen de Maria i de Joan Baptista perquè van fer serveis molt bons, i diferents.
Maria, una dona −juntament amb Josep−, fa de mare. Com a mare, Maria serveix la nova vida de Jesús, com fem totes les mares amb els nostres fills.
Nen      I Joan Batista fa de pare?
Cateq.  No exactament. En tot cas el pare era Josep, el marit de Maria. Joan Baptista fa el servei de profeta. Com a profeta ensenya el significat profund de la vida de Jesús.
Nen      Els profetes són aquelles persones que coneixen el futur?
Cateq.  No. El futur encara no existeix, i per això ningú no el pot conèixer. Els profetes són persones que saben entendre tan bé allò que passa avui que ens avisen del que pot passar demà. És com quan el mestre veu que un nen no estudia, i li diu: si continues així, suspendràs el curs. El mestre no “coneix” el futur, però, veient el present d’un nen que no estudia, l’avisa del que pot passar.
El servei de Joan Baptista va ser dir a tothom que la Humanitat havia “crescut” tant que ja existia un home-del-tot-bo; i que, els qui volguessin, ja podien seguir el seu exemple.
Nen      Els profetes no s’equivoquen mai?
Cateq.  Depèn. Com us he dit, els profetes avisen. Després, depèn de si la gent en fa cas o no. Tornem al Sr. mestre: si aquell nen que el mestre ha avisat es posa a estudiar i aprova el curs, algú podria dir que el mestre s’havia equivocat?...
Nen      Després de Jesús, també hi ha profetes?
Cateq. És clar que sí; encara que, mentre viuen, normalment no en diem “profetes”. Per exemple: segurament que els vostres pares us avisen de moltes coses. Podríem dir que, per a vosaltres, ells són els vostres profetes més pròxims.
Nen      El meu pare sempre em diu que he d’estalviar l’aigua i l’electricitat. Perquè si no, no n’hi haurà per a tothom.
Cateq. Doncs, faràs molt bé de fer-ne cas, perquè ell sap molt bé el que està passant avui, i el que pot passar demà si no fem les coses ben fetes.
Nen      Els profetes ens avisen només de coses dolentes?
Cateq.  Aquesta pregunta m’agrada molt i és molt important. Podria semblar que els profetes ens espanten amb coses dolentes. Però és totalment al revés. La primera cosa que diuen els profetes és que Déu estima tant els Humans que ens invita a créixer per poder estar a la seva altura, i així poder ser feliços com ho és Ell. Això és el més important que diuen; i ens avisen, quan veuen que ens ho podríem perdre. Tornem al Sr. mestre: quina és la primera cosa que vol un mestre per als seus alumnes?
Nen      Que aprovin el curs perquè així no hagin de repetir...
Cateq. Exacte! I “aprovar el curs” vol dir aprendre moltes i moltes coses que ens ajudaran a viure millor tots plegats. Un nen que no estudiés s’ho podria perdre, i retardaria el creixement de la Humanitat.
Nen      O sigui: que el Sr. mestre també és un profeta!
Nen      I Vtè. també, Senyoreta! 


Diumenge, 4rt. d’Advent. Any B.

(Continua el grup de catequesi)

Tindràs un fill... i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

Nen      Senyoreta: el meu pare i la meva mare es van discutir...
Cateq.  I va ser per culpa teva?
Nen      Sí... bé, no ho sé... No ho vaig entendre gaire. Vtè. ens havia dit allò de la mare de Jesús; i la meva mare va dir que la mare de Jesús també és mare de Déu. Però el pare li va dir que no emboliqués les coses; que ja estava bé com ho havia dit jo. Però la mare insistia que la mare de Jesús també és la mare de Déu, i es discutien...
Què vol dir “mare de Déu”? Déu té uns pares, com nosaltres?
Cateq.  Em fas una pregunta molt fàcil de respondre però molt difícil d’explicar. A veure...
Mireu: Quan jo em vaig casar, vaig anar a viure a casa del meu marit, que vivia amb els seus pares. I jo també vaig començar a dir-los “pare” i “mare”. No ho eren pas, però jo els estimava igual que el meu marit, i, per tant, els tractava com ell. A ells també els agradava, i em deien “filla”. Deien: abans que us caséssiu, teníem un fill, i ara tenim un fill i una filla.
Nen      A casa, el meu pare també li diu “mare” a la meva mare...
Cateq. I això està molt bé. Encara que no sigui del tot veritat, ho diem com una manera de mostrar el nostre amor. Aquest amor sí que és veritat; i expressar-lo d’aquesta manera és molt bonic.
Nen      La meva mare sempre em diu que la mare de Jesús és també mare nostra, i a vegades li resem...
Nen      Que els amics de Jesús li diguem “mare” a la seva mare, ho entenc. Però, què vol dir “mare de Déu”?
Cateq.  Mireu: a Déu no l’ha vist mai ningú. Per això hi ha persones que diuen que no existeix... Però tampoc no veiem l’electricitat... Com ho sabem que hi ha electricitat?
Nen      Perquè s’encenen les bombetes.
Cateq.  Exacte! No podem veure l’electricitat però podem veure la llum que fa una bombeta quan hi arriba el corrent elèctric.
Mireu: a Déu tampoc no el podem veure. Però moltes persones, quan van veure Jesús, es van adonar que en ell hi veien la bondat de Déu. O, si voleu, hi veien Déu, perquè Déu és “bondat”. Per a ells, Jesús era com una bombeta de Déu.
Si en Jesús hi veiem “Déu”, de la mare de Jesús en podem dir d’alguna manera també mare de Déu. Dient això no es vol pas dir que Déu tingui “mare” com nosaltres sinó que en el fill de Maria hi veiem Déu.
Nen.     Una mica complicat, tot això...
Cateq.  Heu de tenir en compte que, parlant així, fem servir les paraules “Déu” i “mare” en un significat diferent del normal, però ens ajuden a sentir-nos més a prop de Déu, de Jesús i de Maria.
Des de fa molt temps a Catalunya fem servir l’expressió “mare de Déu” per parlar de les imatges de Maria més populars: mare de Déu de Montserrat; mare de Déu del Carme; mare de Déu de Núria.. Però en altres casos avui potser és millor fer servir sobretot l’expressió mare de Jesús, perquè és més clara per tothom.
Nen      Ho puc dir a casa, això?
Cateq.  És clar que sí! Tot allò que us dic aquí, és bo que ho comenteu amb els vostres pares. Però no vulgueu donar-los lliçons! Ells, de tot això, en saben més que vosaltres i, segurament, més que jo; encara que es discuteixin...


NADAL del 2011.

(Continua el grup de catequesi)

 “Nascut de Maria, verge”.

Nen      Senyoreta: si a la mare de Jesús li podem dir mare de Déu, al pare de Jesús li podem dir pare de Déu?
Cateq.  Uiiii! Ui! Ui! Ui! Aquesta pregunta és molt important! Però, explicar la resposta és molt perillós!
Nens    Per què és perillós?
Cateq.  Ara ho veureu.
Resulta que els Evangelis diuen molt clar que Maria és la mare de Jesús. En canvi, no diuen mai directament que St. Josep sigui el seu pare. Això no vol dir que Jesús no tingués pare, o que no fos St. Josep! Jesús va néixer com cada un de nosaltres, i és fill de Josep, que era el marit de Maria.
Per què, doncs, els Evangelis no ho diuen?
Ja us vaig explicar que tots som fills de la Humanitat, i que Maria representa la força generadora de la Humanitat anterior a Jesús.
Però, ¿què és allò que fa créixer realment la Humanitat?
Nen      Ser bones persones.
Cateq.  Molt bé! I som bones persones quan ens dediquem a servir els altres (no pas perquè siguem inferiors a ells sinó perquè els estimem). Vivint així, fem néixer més Humanitat. Però, a vegades, destruïm Humanitat, o fem que la Humanitat vagi enrere i es torni salvatge. ¿Quan passa, això?
Nen      Quan ens barallem.
Cateq. Molt ben dit: quan ens barallem; i sobretot quan fem guerres, o quan volem ser forts i poderosos per dominar els altres.
Si mirem la llarga Història de la Humanitat, ¿qui són principalment els qui han fet les guerres o que esclavitzen els altres: els homes o les dones?
Nen      Els homes, perquè som més valents!
Nena    Els homes, perquè sou més brutos!
Nen      I vosaltres, què? Sou unes bledes. Sembleu de fireta... “Ai, no em toquis”...!
Nena    Vosaltres sou uns salvatges. Senyoreta: l’altre dia, el meu germà jugava a trencar la cua de les sargantanes que trobava pel jardí. Les buscava, per fer-los mal! És un bèstia!
Cateq.  Prou; prou...!
Veieu per què us deia allò de “perillós”?... En aquest punt, l’experiència d’homes i dones és ben diferent.
Ara ja podeu entendre per què els Evangelis parlen només de Maria com a mare de Jesús. Jesús representa la nova Humanitat formada per totes les persones que, per amor, viuen servint els altres. Aquestes persones venen representades sobretot per una dona, perquè, en la vida de cada dia, som sobretot les dones les que més demostrem el nostre amor servint als altres.
Nen      St. Josep no era bona persona?
Cateq. I tant que ho era! Hi ha molts homes que són bones persones! Però també hi havia, en temps de Jesús i ara, molta gent (homes i dones) que pensava que, amb guerres i creant imperis poderosos, es pot fer avançar la Humanitat. És i ha estat un gravíssim error!!! Per això els Evangelis volen deixar ben clar que les guerres i el domini sobre els altres no fan avançar la Humanitat sinó que la fan recular.
Nen      També hi ha dones que porten armes i fan guerra...
Cateq.  És veritat. I actualment algunes ho fan “per ser com els homes”. És veritat que homes i dones hem ser iguals en drets. Però en aquest punt seria millor que la igualtat no vingués perquè les dones fóssim com els homes sinó perquè els homes fossin com les dones.
Nena    La meva mare, quan parla de la mare de Jesús, en diu la verge Maria. Què vol dir “verge”?
Cateq. En els evangelis, vol dir exactament això que us acabo d’explicar. Vol dir que només el servei per amor fa néixer més Humanitat. Jesús, com a persona totalment bona, va néixer només gràcies a les persones (dones o homes) que serveixen els altres per amor. En canvi, el poder, el domini,... només destorben. En els evangelis, el poder i el domini sobre els altres venen representats sobretot per homes cruels, com Herodes, que volien matar Jesús. És a dir: els qui volen matar la nova Humanitat.
Nen      Així, exactament, què vol dir “verge”?
Cateq.  En la vida normal vol dir que una dona no té marit, o un home no té dona. Els Evangelis fan servir aquest llenguatge per indicar que només fem néixer i créixer la Humanitat quan estimem els altres i els servim amb amor, excloent tota forma de poder o de domini sobre d’ells.
Nen      Si els meus pares no m’ho fessin fer per força, no faria moltes coses bones que faig...
Cateq.  Segurament que els teus pares t’ho fan fer no pas perquè vulguin dominar-te sinó com un servei que encara necessites. Mentre som petits, les normes que ens donen els pares són només per fer-nos créixer fins a ser lliures i capaços de decidir per nosaltres mateixos.
Nen      Els governants i els que manen no fan ben fet?
Cateq.  Depèn. Quan manen per manar, fan mal fet. Quan manen per fer un servei necessari i que se’ls ha demanat, fan ben fet. ¿Podríem utilitzar el cotxe si no hi haguessin les normes de circulació? Hi ha serveis que són necessaris, i per això elegim les persones que volem que facin aquelles normes que són necessàries per conviure.

Cap d’any 2011 – 2012. Any B
Solemnitat de la Mare de Déu.

“Li posaren el nom de Jesús...”
1. Per entendre una cosa, és important fer-se les preguntes pertinents. Igualment, unes preguntes impròpies poden ser un obstacle per a la comprensió. Si, per exemple, em pregunto “quin sentit la meva vida?”, no arribaré mai a una resposta encertada, perquè no és la pregunta pertinent. La pregunta apropiada seria: “quin sentit dono a la meva vida?”.
2. Sovint ens preguntem “Qui és Jesús?”. La pregunta és correcta, però cal saber que és una pregunta que no responen els Evangelis. En els Evangelis, la pregunta pertinent per entendre Jesús és “Qui és l’Home?”. Els Evangelis ens presenten Jesús com a paràbola de la Humanitat.
3. “Li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare”.
Podria semblar que els Evangelis es fan un embolic sobre qui posa el nom a Jesús. Segons l’evangeli de Mateu, l’hauria de posar Josep (2,21); segons l’evangeli de Lluc, l’hauria de posar Maria (1,31); però, en el relat de la Circumcisió que hem llegit, es diu simplement que li posaren el nom de Jesús.
4. Notem que, sigui qui sigui que posa el nom, sempre es tracta del nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. I no es tracta d’una qüestió sense importància, doncs sabem que en la Cultura hebrea, el nom fa la cosa.
5. Tot allò que ens diuen els Evangelis sobre Jesús és per a respondre la pregunta: “Qui és l’Home?”. És per això que, donat que són una “bona notícia”, aquesta ho serà per a tots els “humans”.
6. Encara que els Evangelis van ser escrits en llengua grega, s’hi expressa també la mentalitat pròpia de la Cultura hebrea. Per això no parlen fent especulacions sobre la Humanitat, o fent una presentació genèrica i teòrica de l’Home, sinó que ens parlen de la realitat humana a partir d’homes concrets de carn i ossos. Jesús va ser un home real, amb vincles socials reals: fill d’uns pares reals, germà de germans reals, ciutadà d’un poble real, i súbdit d’unes autoritats reals. És a partir d’aquest home real i concret que els Evangelis ens diuen què és l’Home. I, per contrast, ens diuen, també amb persones reals i concretes (com Herodes), què és l’Antihome.
7. Els Evangelis ens presenten l’Home com una Història. Aquesta Història és sagrada, ja que té Déu com a protagonista, juntament amb el mateix Home. És precisament gràcies a aquest co-protagonisme de Déu que els Evangelis ens poden presentar la Història humana com una bona notícia, a pesar dels innumerables moments tràgics, de mort, crueltat i violència.
8. La humanitat de Jesús posa al descobert les àmplies zones de inhumanitat de la nostra Història, d’una manera semblant a com la llum deixa ben emmarcats els espais d’ombra i de foscor. Com tants altres homes reals i concrets, Jesús va ser jutjat, condemnat i assassinat per uns (anti)homes també reals i concrets. I serà precisament en l’home Jesús que podrem descobrir que el sepulcre no és l’última escena de la Història Humana. La nostra Història real està feta de moments d’humanització i de deshumanització; però el sepulcre buit (Marc 16,) ens anuncia que la deshumanització no triomfarà pas sobre la humanització plena de tots els qui l’acceptin.
9. Jesús significa salvador (Mateu 1,21 ). Ningú no podia posar-li aquest nom per iniciativa pròpia. Estava ja decidit per Déu “abans que el concebés la seva mare”.
De què ens “salva”, Jesús? Aquí convé no caure en la temptació d’inventar-nos una perdició prèvia a fi de poder ser salvats. L’Home no estava “perdut” abans de Jesús. La salvació que opera Jesús en cada ésser humà és la descoberta de que som fills de Déu. Mentre el fill no sap encara què significa ser fill, se sent com un esclau a casa dels pares. La descoberta i acceptació de la filiació el “salva” de la seva suposada esclavitud, com hem llegit en la primera Lectura, en paraules de St. Pau, que parlava des de la seva pròpia experiència. Només des de la consciència de fills entenem la situació anterior com una etapa que havia de ser “salvada”. No estàvem ni perduts ni condemnats; simplement ens trobàvem en camí sense horitzó. Abans de rebre i acollir la invitació a ser fills de Déu (fills en el Fill), experimentem la pròpia vida com una realitat bàsicament absurda.
10. És cert que hi ha moltes persones que, tot i no saber que són invitades a ser “fills de Déu”, mostren una exemplar valentia per viure amb dignitat la seva vida (potser considerada absurda). Però també és important que l’orgull d’aquesta valentia no es converteixi en un obstacle per acollir, amb goig i agraïment, el do generós de Déu.



Baptisme de Jesús. 2012. Any B

(1er. diumenge de durant l’any.)


“Veié que el cel s’esquinçava”.
En Samuel i en John han coincidit a l’avió que va de Barcelona a Tel-Aviv, i han començat un llarg diàleg.

John       O sigui, que tu ets jueu...
Samuel   Sí. Me’n sento al cent per cent. Però també sóc ateu.
John       És normal. Penso que, per a un jueu, ser ateu és el més lògic.
Samuel   Com? Per què ho dius, això? Tothom pensa el contrari!
John       És possible. Però jo crec que allò que ha permès als Jueus mantenir-se com a poble, és precisament la Bíblia. I la Bíblia és, d’alguna manera, el llibre més antireligiós i ateu que conec.
Samuel   La Bíblia, un llibre antireligiós? Però, si només parla de Déu!
John       El poble jueu és religiós, com ho són tots els pobles. La paraula “Déu” forma part de la mateixa estructura del seu llenguatge. Però, què diu, la Bíblia, sobre “Déu”? Dues coses: la primera és que no hem de tenir cap altre “déu” fora d’Ell. I la segona és que d’Ell no ens en podem fer cap imatge per venerar-lo, i ni tan sols es pot utilitzar el seu nom per res. això seria “idolatria”; una idolatria declarada el pitjor pecat, perquè és la mare de tots els altres pecats.
Samuel   Veig que coneixes bé la Bíblia. Que ets jueu, tu també? I també, ateu?
John       No. Sóc americà, i em considero cristià.
Samuel   Cristià!!!... I parles així?
Els Cristians han perseguit molt els Jueus...
John       És veritat. Hi ha cristians fanàtics, com hi ha jueus fanàtics, i americans fanàtics, i polítics fanàtics, i esportistes, i científics, i filòsofs fanàtics... No és ni la Religió, ni la Ciència, ni la Filosofia... allò que persegueix o fa mal als altres, sinó el fanatisme. El fanatisme ho corromp tot.
Samuel   Creure que Jesús va ser el Crist, també és un fanatisme.
John       Cap Fe és fanatisme. Però tota Fe pot ser presa pels fanàtics. El fanatisme li posen alguns humans de més a més. Precisament per això em confesso seguidor de Jesús. Ell va ser assassinat pels fanàtics. En realitat, el van condemnar perquè denunciava tot fanatisme, fos dels sacerdots del temple, dels romans dominadors o del poble que es deixava enredar.
Samuel   Jesús, no era també un fanàtic?
John       Ell va ser assassinat. Fanàtics ho són els qui assassinen.
Hi ha una afirmació en l’evangeli de Marc que la trobo extraordinària: Jesús, després de ser batejat per Joan, va veure que el cel s’esquinçava. T’ho imagines? El cel s’esquinçava. Tots els fanàtics tenen una ideologia, unes raons supremes, unes veritats intocables, uns valors eterns, un dogmes indiscutibles... Són el seu “cel”. Exerceixen el seu fanatisme com un acte de culte al seu “cel”.
Només quan el “cel” s’esquinça, podem esdevenir realment humans.
Samuel   No hi havia reflexionat mai sobre això.
John       Doncs hi ha hagut molts jueus entre els més grans “esquinçadors” dels cels que ens muntem. Penso en S. Freud: la seva descoberta de l’Inconscient va esquinçar el “cel” de moltíssims “comportaments normals”; o C. Marx: els seus anàlisis socials van esquinçar el “cel” de molta “justícia” totalment injusta. Fins i tot A. Einstein, amb la seva Teoria de la Relativitat, ha esquinçat el “cel” de preteses “veritats indiscutibles”.
Samuel   Va veure que el cel s’esquinçava”... Aquestes paraules expressen exactament la meva experiència personal.
John       I la meva. Als 25 anys vaig decidir ser ateu. Ho considerava la meva última i definitiva conquesta. Al voltant dels 60 he anat descobrint que el meu ateisme era només una altra ideologia; un “cel” que m’havia fabricat, i que se m’anava esquinçant ràpidament. Al principi em vaig espantar. Després vaig anar comprenent que dir-se ateu o creient podia expressar actituds exactament iguals: “cels” que ens fabriquem per protegir-nos, o per imposar-nos. 
Samuel   I ara, que?
John       Saps com continua, l’evangeli de Marc? Diu que, després de veure esquinçar-se el cel, Jesús va sentir una veu que li deia: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.
Samuel   Extraordinari!
John       A mi també m’ho sembla. Ara ja saps per què vull passar un temps a la terra de Jesús.
Samuel   Per a vosaltres, és Terra Santa.
John       No és pas per això. Penso que, per sentir determinades paraules, cal trobar-se en situació de peregrí. Allò del desert, saps?

Diumenge 2 durant l’Any B.


De Joan Baptista           a Jesús.
Del desert               a la Terra Promesa.
De menors d’edat         a adults.

A Sant Feliu de Guíxols, a més de la parròquia mare, hi ha actualment dues altres parròquies. Quan, ja fa temps, el mossèn de la parròquia mare, Mn. Pere, va entrar en situació de llarga malaltia, va venir un grup de persones a demanar-me si els podia dir la missa de 12 dels diumenges. La meva resposta va ser: “No m’hi dedico a dir misses. A més, en aquest cas, seria com una ofensa per a tots vosaltres”.
El grup de persones amb qui parlava tenien, més o menys, la meva edat. Això significa que havien estat més de 40, 50 ó 60 anys anant a missa cada diumenge. ¿I, ara que el seu mossèn estava malalt, necessitaven que algú de fora els fes la missa?! ¿Amb tants anys, encara no n’havien après?! ¿Eren tan petits que necessitaven un mossèn que els dirigís les seves celebracions?!
Però el cas és que jo coneixia bé aquelles persones, i sabia amb tota seguretat que eren cristianament madures, adultes, preparades, i amb una fidelitat a la parròquia a prova de bombes. ¿No hauria estat una humiliació considerar-los incapaços de preparar i fer ells mateixos aquelles celebracions que de sempre havien fet?
Així, doncs, vaig dir-los que no; que no aniria a fer una cosa per a la qual ells estaven perfectament capacitats. I també vaig dir-los que, si ells es feien la missa, jo els podria acompanyar com a signe de comunió interparroquial. Sempre hi ha hagut comunió entre les diferents parròquies, però ara les circumstàncies aconsellaven de fer-la més explícita. El resultat va ser que, durant quasi dos anys, ells es van fer la missa, homilia inclosa; i jo els acompanyava, si bé revestit amb alba en atenció a alguns germans menors que encara necessitaven veure-hi un capellà.
Dissortadament, quan va morir el mossèn, es va posar de seguida en marxa la maquinària clerical del bisbat. Ja en la mateixa missa exequial, els companys vinguts del Bisbat van atribuir-se tota la iniciativa de la celebració. Així van provocar que la comunitat parroquial retornés a la minoria d’edat permanent. O, potser, no? Potser força d’aquells companys eren ja prou adults per viure amb maduresa i comprensió la incapacitat dels representants del Bisbat per adonar-se que “Jesús passava”. Perquè la maduresa del seguiment de Jesús pot viure’s, fins i tot, en situacions externes no favorables. Però això no dóna dret a ningú de crear o mantenir aquestes situacions desfavorables.
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir-li: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?
El programa diocesà d’aquest any inclou donar missió pastoral a alguns seglars de parròquies on no hi ha capellà. Sigui benvinguda la mesura! Allò que no es va fer per fidelitat a la vida de les comunitats ara s’ha de fer per falta de capellans. Benvinguda mancança de capellans! Ara només falta que això es faci sense cap discriminació de les dones, amb el respecte degut a la vida real de cada comunitat, i sense convertir els o les seglars amb missió pastoral en “capellans de segona categoria”. Perquè, en el fons, què som els capellans sinó seglars amb missió pastoral?

Diumenge 3 de durant l’Any B.

Després d’haver estat empresonat Joan...”.
1. Els quatre evangelis són coincidents en un missatge que repeteixen de diferents maneres perquè quedi clar a tothom: ha arribat l’hora de passar de Joan Baptista  a  Jesús. En un llenguatge actual, es podria dir: també en l’experiència religiosa, a cada persona i a cada comunitat li arriba l’hora de passar de la minoria d’edat a l’edat adulta.
2. Això no deu ser fàcil en cap camp. Conec força joves per als quals arribar als 18 anys no ha comportat cap canvi real ni cap il·lusió especial. És tan còmode ser menor d’edat!!!
3. Aquest gust per mantenir-se “petit” es manifesta també en l’Església. Una prova d’això podria ser la facilitat amb què es va introduir el baptisme d’infants. En si mateix, el baptisme significa la incorporació a Jesucrist, que personifica la situació adulta en la història de cadascú. Que s’administri el sagrament de l’adultesa als infants, deu voler dir que no ens ho prenem gaire seriosament això de passar de Joan a Jesús.
4. També en la societat civil podem detectar aquest gust per la minoria d’edat permanent. Això explica que, pràcticament en tots els països anomenats “democràtics”, la democràcia serveixi només per legitimar el poder dels governants, i no pas per sentir-se ciutadà lliure, actiu i creatiu d’un poble. Així pot passar que certs governants decideixin, “en nom del poble”, que determinats pobles no existeixen, i que ningú es queixi!
5. Passar de menor a major d’edat comporta un procés que, sovint, ens fa mandra i por. “Por a la llibertat” és una expressió que ja s’ha fet clàssica.
6. Potser algú pregunti: I, per què hem de ser majors d’edat? Per què voler ser lliures? Per què anar més enllà del compliment de les normes i obrir-se al gaudi de la filiació? Per què buscar la plenitud quan la mediocritat és tan còmoda?
7. No sé pas què respondre a qui faci aquestes preguntes. Potser per això l’evangeli d’avui comença amb unes paraules sorprenents: “Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà...”.
Jesús no actua fins que “Joan” no ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que em permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.
8. Sense aquest sentiment de dignitat, la nostra vida seria
una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (
David
Jou: Cant espiritual).
9. En la nostra societat es parla molt de drets. Però, sense aquest sentiment de dignitat, els “drets” es busquen només pel goig de la confrontació; pel plaer de reclamar-los a algú; per l’orgull d’afirmar-se per oposició.
Passar de Joan a Jesús significa afirmar-se per comunió; passar del jo al nosaltres.


Diumenge 4 de durant l’Any B.

 “Per què et fiques amb nosaltres...?”

La Granja.
En una vall on la caça començava a escassejar, un banda de llops va solucionar el seu problema organitzant-hi una gran Granja de mamífers, sobretot ovelles. La Granja estava prou ben organitzada com perquè la majoria d’animals poguessin sobreviure i reproduir-se segons un pla ben establert. D’aquesta manera, mai no faltava aliment per als llops. Aquests també formaven part de la Granja: n’eren els dirigents, els educadors i els vigilants. Tot funcionava molt bé, i els diferents animals, segons les notícies donades pels mateixos llops, estaven contents de formar part d’aquella granja moderna i eficaç.
És cert que, alguna vegada, algun es rebel·lava. Però el sistema era prou eficaç per contrarestar aquests intents, i normalment eren els mateixos interns els qui condemnaven aquells descontents inoportuns.
Però una vegada va haver-hi un xai que havia estat molt atent a tot el que passava. S’adonava que la majoria d’aquells animals no podien somniar ni donar sentit a la seva vida. Va veure que en aquell lloc hi havia molt d’ordre però poca felicitat. I va decidir dedicar-se a canviar aquella situació frustrant. Ho va estar rumiant força temps, parlant-ne discretament amb altres companys, intentant fer entendre que allà els animals eren només peces d’una maquinària, sense cap possibilitat de viure les capacitats de la pròpia Vida. Aviat va comprovar que el problema estava sobretot en la peresa dels mateixos animals: peresa per pensar, per examinar la realitat, per adonar-se de com havia quedat la seva vida, de com havien renunciat a viure per conformar-se a sobreviure. Va veure clarament que per despertar els companys era indispensable que ells mateixos prenguessin consciència de la seva dignitat i desitgessin una Vida més plena.
És per això que un dia, estant a l’escola on s’ensenyava a assimilar i a complir fidelment la Llei de la Granja, va decidir intervenir. Arribat el moment oportú, es va aixecar per parlar. “Ha arribat l’hora d’aixecar el vol”, va començar dient.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava, com sempre, sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.
Els mestres de l’escola van veure de seguida que, si no intervenien, podrien perdre el control de la situació. Així doncs, se li van enfrontar directament. “Per què et fiques amb nosaltres? Tu ets un infiltrat. Ets un venut als enemics de la Granja, i ara pretens destruir-nos”. I el van expulsar de l’aula, declarant-lo perillós per a la resta, i indigne de conviure amb ells.
Però allò que havia dit aquell xai va arribar al més profund del cor de molts i va despertar sentiments que havien restat adormits. Alguns van començar a pensar si no tindria raó. Potser sí que les seves vides podien tenir un horitzó que la Granja els amagava. Les paraules d’aquell xai conscient van començar a transformar els seus cors, com el llevat transforma la pasta de farina. Alguns van començar a sentir el gust de la llibertat. I és clar: quan s’ha tastat la llibertat, ja no és possible tornar enrere...

Diumenge 5 de durant l’Any B.

Jesús i els Malalts (1/3).

En Víctor i la Marta parlen sovint sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós; però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho va deixar tot. També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions, encara ben poc madurades.
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera especialment punxant. Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:

Víctor   Si Jesús era tan bona persona i podia curar, per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia malalts?
Marta   No ho sé... Potser sabia que molts malalts no es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...
Víctor   No crec que hi hagi cap malalt que no es vulgui guarir!
Marta  Te’n recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!
Víctor   Vols dir que ens enganyava?
Marta  No! Necessitava estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?
Víctor   Em sembla una mica cínic això que dius. Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?
Marta  No ho sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara creguis que Jesús curava malalts, només per poder-lo acusar de que no els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vol dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.
Víctor   I, on estàs quan surts de tu mateix?... Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.
Marta   Quan surts de tu mateix pots trobar els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.
Víctor   Els altres sovint fan més nosa que servei...
Marta   Potser sí. Però els altres són l’únic “espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en els ordinadors: només la pantalla fa reals els continguts que puguin tenir dintre. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat dels altres, respectada i assumida, crea un “espai” al qual pot sortir el nostre jo.
Víctor   Quan jo estic malalt, el que vull és que em deixin sol.
Marta   Sol, però amb algú que et cuidi i que estigui per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots, menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”. Ella només podia trobar-se malament. Aleshores descansava una estona, però mai no estava malalta, perquè ens havia de cuidar.
Víctor   Trobar-se malament és el mateix que estar malalt...
Marta  Per ella, no. Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt era entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu. És una qüestió sobretot mental.
Víctor   Una qüestió mental?
Marta  Sí. Estar malalt és com tenir permís per sortir de la vida durant un temps. A vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa. Aleshores, estar malat és com un mecanisme, activat per la mateixa naturalesa, que ens permet descansar.
Víctor   I la religió, què hi pinta en tot això?
Marta  No, no; no hi pinta res. Jesús no era psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge porta a estimar la vida. Aleshores, la vida no et cansa, perquè no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar de la vida sinó que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la... Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com a part inherent de la mateixa vida.
Víctor   Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...
Marta  Em sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més calma. ( Diumenge vinent).

Diumenge 6 de durant l’Any B.

Jesús i els Malalts (2/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor   O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.
Marta  Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?
Víctor   Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...
Marta  ... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.
Víctor   Nena!: si no t’expliques millor...
Marta  Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar: no és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. De fet la curació és treure un mal que afecta una part de la persona. En canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.
Víctor   També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.
Marta  ...Jesús es presenta amb les ferides... Això ha de tenir un significat molt profund...
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?
Víctor   Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.
Marta  Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!
Víctor   Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...
Marta  Tots menys ella. Te’n recordes?: només demanava una cosa: que, després d’ella, us avinguéssiu.
Víctor   La meva mare era una santa.
Marta  És una altra manera de dir salvada.
Víctor   Però no es va curar...
Marta  És el que estic descobrint. Curar i salvar són dues coses diferents. A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Greu equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.
Víctor   Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!
Marta  I... de què serveix la curació si no hi ha salvació?
(Continua diumenge vinent)


Diumenge 7 de durant l’Any B.

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat)

Marta  Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?
Víctor   I tant que ho recordo! És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.
Marta  Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”. Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”. Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare mor sense curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.
Víctor   Insisteixo: de què serviria aquesta estranya “salvació”?
Marta  De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. És la sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.
Víctor   I a mi, qui em torna la meva mare?
Marta  No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.
Víctor   Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot acceptar això que dius...
Marta  No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas contaminat les nostres vides...
En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era creença de la seva dona.

1er. de Quaresma. 2012. Any B

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Allà, des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:
Víctor   Em fa l’efecte que surto de Pastorets...
Marta   Què vols dir?
Víctor   Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, la gent de missa?
Marta   No t’ha agradat el comentari del mossèn?
Víctor   Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!
Marta   A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teusPastorets”...
Víctor   Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!
Marta   Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.
Víctor   Les coses, més clares!? Quines coses?
Marta   Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?
Víctor   Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!
Marta   Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància!
Víctor   Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!
Marta   Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.
Víctor   “Obrir els ulls”?!...
Marta   Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?
Víctor   Cecs, veient-hi?
Marta   Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.
Víctor   Això, ha comentat el mossèn...?
Marta   No. Això ho vas dir tu, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.
Víctor   Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!
Marta   Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...
Víctor   L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.
Marta   Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
       −I per què no? −va respondre la seva mare.


2on. diumenge de Quaresma. Any B.

Transfiguració?

També aquest diumenge la Marta i en Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església, ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia res. Per això ha començat, ella.
Marta   L’evangeli d’avui tornava a ser força estrany...
Víctor   Ja saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu propi sermó.
Marta   Ah, sí! I és només per a tu aquest sermó?
Víctor   Això de veure persones transfigurades, també em passa a mi!
Marta   Caram, quins privilegis! I qui has vist!
Víctor   Doncs... una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?
Marta   ...Vaja! Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...
Víctor   ¿No deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer una cabana per viure-hi?... És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...
Marta   ...I ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira: encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”... i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!
De sobte van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre ells! Era la Sandra, la seva neta.
Víctor   D’on surts, tu, ara?!
Sandra Us he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...
Marta   Has volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?
Sandra ... sí... També hi havia un nen...
Víctor   Vols dir que has anat a missa per veure el nen...
Marta   Un nen que t’agrada?...
Sandra Sí; molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.
Van dinar en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13 espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma: dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare: “És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau d’orella:
−Veus? Una “transfiguració!
Durant la tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan més les necessites?!”
Arribats a casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.
−No hi entenc res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té: llegeix-ho: a veure si tu ho entens.
Ell s’ho va llegir. Però també va dir:
           −Res de res. No hi veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir que al nostre món hi ha massa xerrameca, hi estic d’acord. Quan les paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Quan pots contemplar la vida, sovint el millor llenguatge és el silenci absolut!


3er. diumenge de Quaresma. Any B.

 “Sense papers”.
1. Una vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per un error, constava com a difunt. Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat, que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la cosa.
2. En aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents. Només els papers ens donen identitat. Només els papers ens poden dir què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han introduït els ordinadors utilitzats per persones que no saben com funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!! Això sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà.
3. Jesús, com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat. Però no tenia papers per poder-ho fer. “Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Jesús no té els papers, i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda. “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.
4. La primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,... Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res no funcioni fora control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat a la carència de Estat, a pesar de que els Estats avui són andròmines monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.
5. La manera més eficaç de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de rebel·lar-nos. És impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”: necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us exigeixi!
6. A l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics: senyal inequívoca de què encara mantenim, per buides que siguin, estructures de Poder, sempre antihumanes.
7. Quaresma: temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.


4rt. diumenge de Quaresma. Any B.

 “...l’Home ha de ser enlairat...” (1/2)
En Jordi i en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.
Jofre    Aquesta vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata, hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.
Jordi    Quin, poble? Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho volem ser, encara que no ens deixin.
Jofre    Els pobles són els que són, i no podem canviar la Història.
Jordi    Si la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de bo. Jo defenso la democràcia si permet corregir els mals i les injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.
Jofre    D’acord que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.
Jordi    Repeteixo: quina majoria? Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en quina és la font de la sobirania.
Jofre    La sobirania està en l’Estat, aquell que ha votat la majoria.
Jordi    La sobirania només pot està en la persona. Són les persones concretes i individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles, comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim, de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels individus lliures a les institucions, i no al revés.
Jofre    Això que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills. Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!
Jordi    Perquè són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció” de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.
Jofre    Insisteixo: això que dius ens portaria a una olla de grills.
Jordi    Potser sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla” es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.
Jofre    I si la gent no respon correctament?
Jordi    ¿I qui ho “jutja”, això? Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés, o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia... però el que volen és imposar a tots la seva manera de veure les coses.
Jofre    Segons tu, tot et resumeix en creure en les persones...
Jordi    Sí: tot comença per creure en les persones.
Jofre    Ets un il·lús!
Jordi    És veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.
Jofre    El que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!
Jordi    Doncs, mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.


5è. diumenge de Quaresma. Any B.

 “...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)
Ni en Jordi ni en Jofre van quedat satisfets amb la discussió que van tenir (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa. Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa:
Jordi    Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.
Jofre    Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.
Jordi    I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.
Jofre    La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.
Jordi    Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...
Jofre    Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?
Jordi    Crec que sí. No obstant, en el cas del blat hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?
Jofre    N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...
Jordi    El problema és que a Déu no l’ha vist mai ningú...
Jofre    ...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no veus la terra... Però, és clar: si hi ha blat, és que hi ha terra a sota...
Jordi    ...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.   
Jofre    No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.
Jordi    Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent. Suggerent i terrible: tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp que amaga la terra! Saps una cosa? L’evangeli diu que el centurió que havia dirigit la crucifixió, quan va veure la manera com moria Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39). Precisament, veient la manera com moria...
Jofre    I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?
Jordi    Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort! (Joan 19,41).
Jofre    Enterrat com s’enterra el planter... Sí: ha de voler dir alguna cosa...


El Ram. Any B.

Vacances? (1/3).
Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.
Marta   Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!
Víctor   Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!
Marta   Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.
Víctor   Jo parlo com vull! Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara tocar campanes d’alegria; ara matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita. Per què tanta tristesa si tots sabeu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu, ningú no els plora...
La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa. Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:
           −I no em miris així, com si fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!  
La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:
Marta   Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.
Víctor   T’has enfadat? Ho havia de dir...!
Marta   (Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.
Víctor   Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.
Marta   No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?
Víctor   De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!
Marta   Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.
Víctor   Un viatge solidari?
Marta   Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui ni comèdia, ni tampoc una fugida...


Setmana Santa. Any B.

Vacances? (2/3).
A la Marta i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona tanta gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han sigut la solució, després que ella insistís una i una altra vegada per no haver de suspendre la trobada. Al final, hi van accedir... i van començar els dubtes i els neguits.
Víctor   Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en sortim?
Marta   Em preocupa això de cuinar per trenta boques! I tan diferents! Hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?
Víctor   I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors d’aliments...
Marta   Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que nosaltres només complirem ordres d’una monitora que sí que té títol.
Víctor   Però si estaran tot el dia fora!...
Marta   No hi fa res. El menú el faran ells, i ho controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.
Víctor   Són molta gent...
Marta   Suposo que aquestes cases estan preparades... Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.
Víctor   No ho sé... És cosa d’ells...
Marta   Però si no va bé es queixaran de nosaltres... A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora era molt jove. No pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?
Víctor   Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu que és temps de dejuni... i de penitència...
Marta   Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens!  ...Però a la nostra Sandra li fa tanta il·lusió...
Víctor   Tampoc estarem en un desert... Si passa res, estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots hi seran si passava res...  
Marta   En fi: ja no ens podem fer enrere... Del dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan nerviosa...
Víctor   Au vinga! No ho converteixis en un calvari! Encara em poses més nerviós, tu! Després de tot, ens hi ha obligat la Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...

PASQUA de RESURRECCIÓ.      Any B.

Vacances? (3/3).
Els quatre dies de Colònies estan a punt d’acabar. Aquest matí la Monitora en Cap ha demanat a en Víctor i la Marta que ho tinguessin tot a punt perquè, després de dinar (avui dinaran a la casa), podessin participar en la revisió, que faran tots junts.
“Revisió”? La Marta i en Víctor s’han mirat l’un a l’altra...
−És que alguna cosa no ha anat bé?... −es pregunta la Marta.
−I per què hi hem de ser, nosaltres? −afegeix en Víctor.
−Deuen tenir alguna queixa... Però, ¿no et sembla que tot ha anat molt bé?
−A mi em sembla que sí. Què volen revisar?
La Marta i en Víctor estan neguitosos. Un moment que passava per allà la seva néta, li han preguntat que què era allò de la “revisió”. Però ella, evasivament, només ha respost: “Ah, jo no sé res!”
Després de dinar, els monitors han fet ajuntar totes les taules al centre, i els bancs tot al voltant. En un lloc, a la vora de la porta de la cuina, han posat dos seients especials, i han cridat els avis-cuiners perquè els ocupessin. Dissimuladament en Víctor ha comentat amb la seva dona: “El banc dels acusats”. A l’ambient hi havia un cert clima de nerviosisme.
La Monitora en cap ha obert la revisió:
Monitora  Hem arribat al final. Com sempre, abans d’acabar, hem de fer una mica de revisió de com ha funcionat tot. Jo proposo que vosaltres (dirigint-se als cuiners) sigueu els primers de dir com us ha semblat la colònia, quines impressions heu tingut, què caldria corregir, si us hi heu trobat bé,...
Marta      Bé... Nosaltres no sabem pas si ho hem fet bé... És la primera vegada d’una cosa així... Perdoneu si alguna cosa no l’hem feta com volíeu, encara que a nosaltres... a mi, m’ha semblat que tot ha anat molt bé. Nosaltres estem molt contents. I em sembla que cap de vosaltres s’ha aprimat gaire!... va afegir amb ironia.
Víctor      Jo dic el mateix que la “iaia”. Mireu: no sé pas si ho hem fet tot bé, però nosaltres ens hem sentit feliços des del començament. Això que a mi em diguéssiu avi, i a ella li diguéssiu iaia, que és com ens diu sempre la nostra néta Sandra... ens ha fet sentir com si tots fóssiu realment néts nostres. Per a nosaltres ha estat meravellós. No sabeu pas com us agraïm que ens hàgiu “llogat”!
Un fort aplaudiment va tallar les seves paraules que ja no li sortien per l’emoció. Automàticament, com si fossin un sol home, entre tots van retirar les taules i es van posar al voltant d’ells, com si ells fossin els avis d’una multitud de néts. Va venir una monitora i va fer una foto de família, que aquella mateixa tarda van rebre, ampliada i emmarcada especialment per a ells dos.
Ells, aviat es van adonar que aquella “revisió” era en realitat una bonica, senzilla i entranyable festa per a ells, que havien preparat com una sorpresa i com a mostra d’afecte i d’agraïment. Feta la foto, la Sandra, la seva néta, va donar-los un Quadern molt ben fet “perquè el llegissin quan estiguessin sols”. El quadern tenia trenta fulls, escrits per cada un dels trenta components de la colònia, amb la foto corresponent. A la coberta de cartró hi havia el títol:
   
PERQUÈ ENS RECORDEU.
NOSALTRES HO FAREM SEMPRE.


I els van demanar que, ja allà mateix, llegissin un dels escrits, el que volguessin. Ho va intentar en Víctor, i va començar a llegir:
Estimats avis:
Els meus altres avis estan al país dels meus pares i encara no els conec. Us estimo molt, i ara sé com són els avis, i us estimo a tots. La sopa del sopar era boníssima; però vosaltres encara ho sou més. M’agradaria que tot...hom... fos...
En Víctor no va poder continuar, “trencat” per l’emoció; ni tampoc la seva dona.
Després de rebre l’abraçada de tots i cada un d’ells, vam sortir al pati de la casa, i van cantar tots junts “És l’hora dels adéus”. Després, la Marta només anava cridant, mentre ensenyava el Quadern: És el millor regal que ens podíeu fer. Gràcies! Gràcies!...
...  ...
Al vespre, ja sols a casa, anaven llegint i gustant aquell quadern entranyable. Era el Dimarts sant. I la Marta va comentar al seu Víctor:
−Hem capgirat les coses: la setmana santa comença amb el Diumenge de Passió; en canvi nosaltres hem començat per la Resurrecció.
−Si la resurrecció és això, m’hi apunto! Ha estat realment un bany de VIDA nova.
I es van capbussar de nou en aquell quadern, aquell mar de vida expressament creat per a ells.


Diumenge 2 de Pasqua. Any B.

En un grup de nens de catequesi... (1/6).

Nen/a        Senyoreta: Jesús, després de ressuscitar, a quin país va anar a viure?
Nen/a        Apa! Què dius?! No viu en cap país. Jesús va pujar al cel!
Nen/a        Però també viu aquí a la Terra. Es va aparèixer als 12 deixebles. Viu allà on hi té deixebles, senyoreta?
Nen/a        Senyoreta: quan Jesús es va aparèixer als deixebles, com anava vestit?
Nen/a        Quines preguntes més burres que fas! Els ressuscitats no van vestits!
Nen/a        Què vols dir? Que Jesús anava despullat?...
Nen/a        Home!, despullat... potser no. Potser portava un llençol.
Nen/a        Com els fantasmes? Que díver!
Nen/a        Si, home!! Jesús no és cap fantasma! I d’on vols que el tragués el llençol!
Nen/a        Quan el van posar al sepulcre, el van embolicat amb un llençol...
Nen/a        Ah!... Potser sí... Però Jesús no és cap fantasma. Els fantasmes són per fer por...
Nen/a        Segurament, quan va ressuscitar, va anar a veure la seva mare... Potser ella li va donar roba...
Nen/a        Però un ressuscitat no pot portar roba. A més: jo penso que els ressuscitats són invisibles. Jesús, perquè el veiessin, es va disfressar. Però així no el coneixien... ¿Eh, senyoreta, que una vegada anava amb dos deixebles, i ells no sabien que era ell?
Nen/a        Per què no ens ho explica tot això, senyoreta?
Catequista  Estava pensant com fer-ho...
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:
La catequista es va aixecar. Va agafar un llantió, el va encendre i va posar-lo sobre la taula. Després va demanar a tots que es posessin al voltant de la taula, i que algú abaixés les persianes per fer fosc.
Nen/a        Farem espiritisme, senyoreta?
Catequista  No. Farem una cosa molt més interessant. Fixeu-vos bé en aquest llantió. Què està passant?
Nen/a        Que fa llum.
Catequista  És veritat. Tots ho veiem. I d’on surt, aquesta llum?
Nen/a        D’aquest vas.
Catequista  Els vasos fan llum?
Nen/a        És la cera. La cera s’està convertint en llum.
Catequista  Molt bé! I, a on estarà aquesta cera quan s’hagi cremat tota?
Nen/a        On estarà?! No estarà enlloc. S’haurà convertit en llum.
Catequista  Perfecte! Fixeu-vos: ara, abans de convertir-se en llum, puc agafar aquesta cera, posar-la aquí, o aquí; pujar-la, baixar-la... També és necessari el vas de vidre perquè aguanti la cera fosa. Però, quan tota la cera s’hagi convertit en llum, podré agafar la llum? Es podria agafar tota la llum que ha sortit d’aquest vas i tornar-la a convertir en cera i ficar-la en aquest vas?
Nen/a        Això és impossible.
Catequista  Tens tota la raó: això és impossible. Aquesta llàntia va ser feta per convertir-se en llum, però no al revés.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.
Nen/a        No ho entenc. Ressuscitar, no vol dir tornar a tenir vida després de morir-se?
Catequista  Tornar a tenir vida”? Morir no vol pas dir necessàriament perdre la vida. En el cas de Jesús, i de la majoria de gent, la mort no significa pas perdre la vida sinó donar-la; donar-la del tot. Una vida donada no és mai una vida perduda. Fixeu-vos en aquest llantió: només es perdrà la cera que no cremi. Tota la que cremi continuarà en forma de llum. 
Nen/a        Quan jo dono una cosa, ja no la tinc...
Catequista  Però això no vol pas dir que l’hagis perduda. És com si un de vosaltres té 100€ per comprar-se coses. Imagineu que algú us els roba o no sabeu on els teniu. Per vosaltres, serien perduts. Però imagineu que us heu trobat amb un amic que els necessita més que vosaltres, i els hi doneu. Diríeu que els heu perdut? No pensaríeu més aviat que els heu guanyat fent un favor a aquell amic? Aquells euros s’han convertit en amor per al vostre amic. Podríem dir que aquells euros vostres continuen “vivint” en el vostre amic.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.
(Continuarà).

Diumenge 3 de Pasqua. Any B.

 En un grup de nens de catequesi... (2/6).

Nen/a        Senyoreta: podem tornar a encendre el llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!
Catequista  I tant!... Ens farà companyia.
Nen/a        Senyoreta: Si després d’encendre aquest llantió, nosaltres marxéssim, ningú no ho veuria que aquesta cera es torna llum. Cremaria per res...
Catequista  Això que dius és molt i molt important. La vida humana (la nostra vida) es pot convertir en amor; però sense els altres, no ho podríem fer. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per ella.
Nen/a        Això no ho entenc. A la nostra classe hi ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i volem ser amics seus.
Catequista  M’agrada que em feu preguntes; però amb les vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem, però no estimem de veritat. Hi ha persones que diuen que estimen una altra, però en realitat intenten dominar-la. Per això a vegades tenim por de ser estimats, perquè hem tingut la mala experiència de ser dominats per persones que deien que ens estimaven.
Ho heu de saber des d’ara: la paraula “estimar” és molt bonica, però, per estimar de debò, cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.
Nen/a        Els 12 deixebles de Jesús no l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!
Catequista  Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè ho havien deixat tot per ell. La veritat és que necessitaven un líder, i pensaven que Jesús els podria servir. L’estimaven com a líder, però encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo. Quan van veure que Jesús no es deixava utilitzar i que no volia ser cap líder, el van abandonar.
Nen/a        I per què no ho volia ser, de líder?
Catequista  Els Deixebles eren bones persones: estimaven el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres poderosos. Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i contra els poderosos que els dominaven.
Nen/a        És molt normal. Jo també ho faria.
Catequista  Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però també els Romans pensaven que estimaven el seu poble i per això el van convertir en un Imperi que dominava sobre els altres pobles. Veieu? L’amor dels Romans per al seu poble no era vertader, perquè feia mal als altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les persones i a tots els pobles. Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra. Ell buscava la pau; i la pau no necessita “líders” que lluitin contra els altres sinó persones que trenquin l’espiral de la violència. Per això us he dit que, per estimar de debò, se n’ha d’aprendre. Els 12 deixebles no en van aprendre fins al final, i encara no tots.
                ...
Nen/a        A la missa, el mossèn ha llegit en un llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap fantasma...
Catequista  I això sembla el contrari del que us he explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells havien conegut abans. Els deixebles, com la majoria de gent, pensaven que, amb la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquell llantió: mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares i ens entra pels ulls.  La vida ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort. Els deixebles pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides els havia donat la seva vida. La vida donada de Jesús només es perdria si ningú no l’acceptava.
Nen/a        Però aquells deixebles ¿van veure Jesús o no?
Catequista  Els va costar; però al final van acceptar la vida donada de Jesús, i el van poder veure! Però no amb aquests ulls! La vida donada no es pot veure amb aquests ulls!
Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Si veiem un cos que es mou, diem: aquest cos té vida, però no veiem la vida. Com tampoc no podem veure la llum.
Nen/a        Tots veiem aquesta flama!...
Catequista  Però la flama no és la llum. Els nostres ulls no poden veure directament la llum. Només veiem les coses que es deixen il·luminar per la llum. Veiem les coses il·luminades, però no veiem la llum. Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor, només els “veiem” amb els ulls del cor.
(Continuarà)

Diumenge 4 de Pasqua. Any B.


En un grup de nens de catequesi... (3/6).
El llantió que havien encès els dies anteriors continuava tenint cera. Per això el van tornar a encendre. Els agradava de fer catequesi al voltant d’una flama viva. Recordant les paraules que havia dit la catequista en la trobada anterior, van continuar les preguntes per entendre una mica més la resurrecció.
Nen/a        Això dels “ulls del cor” no ho entenc. Quins són els ulls del cor?
Catequista  És una manera de dir. Quan estimem, la nostra vida va prenent la forma de vida donada o vida ressuscitada, i des d’aquesta vida donada podem “veure” la vida donada de les persones que han estimat o ressuscitat. Per tant: “ulls del cor” significa allò que podem veure quan estimem.
Nen/a        Continuo sense entendre-ho. Què podem veure amb els ulls del cor?
Catequista  Us ho explicaré amb un exemple molt clar. Si aneu a veure un partit de futbol notareu que els aficionats veuen els jugadors de maneres molt diferents. ¿Com pot ser això? És que, a més dels ulls de la cara, cada aficionat veu el partit també amb els ulls del cor. Cada aficionat estima el seu equip, i això li fa veure sobretot les coses bones i no veure les dolentes. I, com que l’equip que ell estima està lluitant contra un rival, els ulls del cor també el porten a veure sobretot les coses dolentes del rival i a no valorar les bones.
Nen/a        Això sí que ho entenc. El Barça és el millor!
Catequista  El veus com el millor, perquè l’estimes.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha moltes, moltíssimes persones bones, i que són precisament elles les que fan viure el món. Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.
Nen/a        Si han gastat del tot la seva vida, encara que sigui per construir el món, s’hauran quedat sense vida. Com poden continuar vivint?
Catequista  És un xic difícil d’explicar això. I també és difícil d’entendre per vosaltres: perquè encara sou molt joves.
Nen/a        Jo l’he entesa molt bé, senyoreta. És com allò que passa amb els meus pares.
Catequista  I què passa amb els teus pares?
Nen/a        Com que treballen molt i es cansen molt, i a vegades pateixen, jo un dia els vaig preguntar per què ho feien. I el pare em digué que ho feien per mi, perquè jo fos molt feliç. Aleshores jo els vaig dir que no ho fessin; que busquessin de ser feliços ells. I sap, senyoreta, què em van respondre?...
Catequista  “Que allò que els feia més feliços a ells era precisament que tu fossis feliç”.
Nen/a        I com ho sap que em van dir això?!
Catequista  Perquè això ho sabem tots els pares...
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.
Nen/a        És el mateix. Els meus pares, encara que a vegades pateixin, són feliços si jo sóc feliç. I, és clar: jo sempre sóc feliç perquè ells en saben molt de fer-me feliç. M’agradaria viure molt de temps... per a ells.
Passa el mateix amb els que estimen el món. I com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?
Catequista  Doncs, sí. I no saps com em fa feliç que ho hagis entès tan bé!
Nen/a        Senyoreta: Els polítics estimen el món? El meu pare diu moltes vegades que hi ha polítics que ens fan mal...
Catequista  La Política és l’art de saber conviure. Com que tots convivim, tots som, d’alguna manera, polítics. Som bons polítics si ajudem a conviure bé; som mals polítics si dificultem la convivència. També escollim algunes persones perquè es dediquin directament a solucionar problemes de convivència. Podríem dir-ne polítics professionals. Són bons, si busquen el bé dels pobles, sense aprofitar-se ni abusar de la confiança que se’ls ha donat; si no, són dolents.
Nen/a        Jesús era polític?
Catequista  Al país on vivia Jesús, dels polítics sovint en deien pastors del poble. Jesús va fer notar que hi havia pastors que s’aprofiten del poble per viure millor ells. D’aquests va dir que eren lladres i bandolers. També hi ha pastors que dediquen tota la seva vida a servir el poble, i donen la vida per al poble. És el que Jesús va fer. Per això, com que havia donat plenament la seva vida pel poble, molta gent va començar a anomenar-lo el Bon Pastor.
(Continuarà)


Diumenge 5è de Pasqua. Any B.


En un grup de nens de catequesi... (4/6).
Sense preguntar res, els nens, quan s’han trobat al lloc de la catequesi, ja han encès el llantió que els ha acompanyat aquests últims dies. Recordant allò que els havia dit la catequista en l’última trobada, un dels nens ha preguntat:
Nen/a        Senyoreta: si Jesús va donar del tot la seva vida (és a dir: va morir), com podia fer de pastor?
Catequista  Això que dius és molt important, però no sé si us ho sabré explicar bé. Fixeu-vos en aquest llantió: la cera s’està convertint en llum. Però, quan tota la cera s’hagi cremat, hi hauria alguna manera que continués encesa?
Nen/a        Posant-hi més cera.
Catequista  Sí! Molt bé! De fet hi ha llantions de cera líquida, per poder fer això que dius. Però fixeu-vos en el que faré ara. (La catequista va agafar un altre llantió i, acostant-lo a la flama, el va encendre). Què ha passat?
Nen/a        Que hi ha dues flames.
Catequista  Ben cert. Hi ha dues flames, però aquesta segona flama és una extensió o una continuació de la primera. Aquesta segona és la mateixa primera que s’ha escampat. Les flames són així: escampen la seva llum quan les toca alguna cosa que pot cremar. Podríem encendre amb aquesta flama milers i milions d’altres flames sense que aquesta perdés res de la seva llum.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar la seva vida. Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és com el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.
nen/a        Que xulo! I com va néixer la primera vida donada? Va ser la de Jesús?
Catequista  Jesús parlava molt sovint del (seu) pare. Però quan Jesús parlava del Pare no es referia a St. Josep sinó a Déu. A Déu no el podem veure, però si ens fem preguntes com aquesta que tu fas, és perquè ens adonem que hi ha d’haver una “font” de la vida que es dóna. Aquesta font pot tenir diferents noms. Jesús li deia pare. Per tant, la primera vida donada, “font” de totes les altres vides donades, és aquell que Jesús anomenava el pare.
Nen/a        No ho entenc. Jesús tenia dos pares?
Catequista  En certa manera, sí. Com tots nosaltres. Tots tenim uns pares que ens han donat aquest cos que tenim. La vida d’aquest cos ens permet créixer i fer-nos lliures.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir si volem dedicar-nos a mantenir la vida només per a nosaltres, o si, com aquest llantió, ens acostem a la gent perquè les nostres vides, fent-se vida donada, es multipliquin i creixin. És aleshores quan ens adonem que hem connectat amb una altra font de la vida, que podem anomenar, amb tota propietat, la nostra Mare-Pare. 
                ...
Nen/a        Senyoreta: jo quan sigui gran vull tenir molts fills.
Catequista  Per què?
Nen/a        Perquè m’agrada la vida. Això que ha dit és molt xulo!
Catequista  La vida és la cosa més meravellosa i bonica que existeix. Però heu de saber una cosa: tenim moltíssimes maneres de fer-nos vida donada. Tenir fills és una manera molt bonica, però n’hi moltes d’altres. Podem donar o dedicar la nostra vida per a millorar la vida dels altres o la vida de tota la Terra. Hi ha molta gent que pateix; hi ha molta gent que no sap estimar; molta gent que no se sent estimada; gent que no gaudeix de la vida per culpa de les injustícies o del mal que altres éssers humans els fan. Fixeu-vos en Jesús: no va tenir fills, però va donar del tot la seva vida per ajudar tothom a gaudir de la vida.
Nen/a        Això és també el que fa Vtè. eh! senyoreta?
Catequista  Ets molt amable. Us proposo una cosa: fer una llista de totes les persones que, a cada un de nosaltres, ens ajuden a gaudir de la vida. A veure quantes en trobem! Ho podríem fer el pròxim dia.
(Continuarà).

Diumenge 6è de Pasqua. Any B.

En un grup de catequesi... (5/6).
Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la resurrecció s’havia convertit en l’element central del grup. Per això avui la catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i noies, més un per a ella. Són llantions un xic grossos, blancs, rodons, i no necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions eren per a ells i, en veure els retoladors, un ha preguntat de seguida:
Nen/a        Senyoreta: hi puc fer un dibuix?
Catequista  Jo els havia portat per fer una altra cosa. Què us vaig demanar, l’últim dia?
Nen/a        Que féssim una llista de persones bones.
Catequista  Més exactament us vaig dir una llista de les persones que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un full a part, ordenar-los, veure quants n’hi ha, i després escriure’ls al llantió. Què us sembla?
Nen/a        Senyoreta: podem copiar-nos?
Catequista  És clar que sí. Això no és cap examen! Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.
Nen/a        Què vol dir “gaudir de la vida”, senyoreta?
Nen/a        Vol dir allò que ens diverteix.
Catequista  En certa manera, sí. Però ara pensem només en les persones.
nen/a        A mi em diverteix jugar a futbol.
Catequista  Hi jugues sol?
Nen/a        Amb els amics...
Catequista  Doncs, no escriguis “futbol” sinó el nom dels amics amb qui jugues.
Nen/a        Ah! Només persones! Les persones que ens ajuden...?
Catequista  Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us les donen...
Nen/a        Ui, senyoreta!!! Així serà una llista molt llarga!
Catequista  Per això us he dit de fer-la primer en un paper...
Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms, miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes es feien llargues i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet... Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.
Nen/a        Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar de la vida?
Catequista  Molt més del que us pugueu imaginar!
Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no s’acabava mai la llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida; que vivim en un mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones desconegudes, llunyanes, àdhuc ja desaparegudes...
La “flama” de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som. I la nostra “llum donada”, com la del llantió, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.
(Continuarà)

Ascensió del Senyor. Any B.

En un grup de nens de catequesi... (6/6).
Quan la catequista va arribar, ja hi havia alguns nois del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:
Nen/a        Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar fins que s’apagui?
La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol altre tema de catequesi. Aquells nois, i els que van arribar després, estaven totalment pendents d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat la solució a un gran problema, un d’ells va dir:
Nen/a        Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!
Catequista  Bona idea!
Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:
Nen/a        Puc posar-hi el meu nom?
I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.
Nen/a        Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!
Nen/a        És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.
Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible!!! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar una mica, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més...
Nen/a        Fem un altre paper per encendre els altres llantions...
Nen/a        Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!
Catequista  Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.
Nen/a        Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.
Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.
Catequista  Hem aplaudit de joia o de pena?
Nens         Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.
Catequista  Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.
Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.
======================
NOTA.
Amb aquesta relectura acabo la 2ª Ronda d’aquests apunts d’homilia que vaig començar fa exactament un any, el dia de la Pentecosta.