Apunts d'homilia

divendres, 12 d’octubre del 2012

NOVA EVANGELITZACIÓ?



Nova Evangelització?

Publico aquí, formant un sol arxiu, les REFLEXIONS PRÈVIES que, a partir de la Pentecosta del 2012, he anat fent els 21 diumenges anteriors a l'inici de l'ANY DE LA FE.  Són el meu granet de sorra a la iniciativa de Benet XVI.
Pere Torras.
  
Introducció. (1)
NOVA EVANGELITZACIÓ. Què significa aquí la paraula “nova”? Podria semblar que parlar de “nova” evangelització és una mica un “barret sobre un sombrero”, donat que la paraula “evangelització” ja inclou, en ella mateixa, la idea de novetat. De fet, la paraula d’origen grec “evangeli” se sol traduir per BONA NOVA. Per tant, hi ha una clara redundància en l’expressió nova evangelització.
Què es vol indicar amb aquesta redundància?
Pot tenir diversos significats. Jo, aquí, n’exposaré tres de possibles:
- Remarcar la doble novetat que L’EVANGELITZACIÓ provoca en qui l’acull: la novetat de la notícia i la novetat de la resposta. Els mateixos evangelis posen en boca de Jesús aquest doble aspecte quan diu: El Regne de Déu és a prop vostre (novetat de la notícia). Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova (novetat de la resposta). En aquest cas, nova evangelització podria indicar que sempre hem de mantenir la capacitat de “convertir-nos”.
- També s’hi podria voler remarcar la contínua novetat de la fe. La fe no consisteix només en un coneixement o en una notícia que rebem tota d’un cop. La fe és sobretot una forma de vida; i la vida sempre és nova. La vida és com l’aigua del riu: flueix nova en cada moment. Des d’aquest punt de vista, nova evangelització podria indicar que no ens podem instal·lar en unes creences o en unes pràctiques fixes, de manera semblant a com els alumnes d’una escola no s’instal·len en un nivell d’estudis sinó que van passant els diferents (i nous) cursos.
- També es podria entendre la nova evangelització en un sentit regressiu. És a dir: retornar a una situació anterior considerada millor. Més concretament: retornar de nou a la “societat evangelitzada” que hauria existit en altre temps entre nosaltres.
He de confessar que aquesta tercera manera d’entendre la nova evangelització em semblaria especialment perillosa. I això per dos motius:
a) -Perquè enyora un passat suposadament “cristià” (la “Cristiandat”), però que, des del punt de vista de l’Evangeli, ho era ben poc de cristià. Per sorprenent que pugui semblar, la Cristiandat no era gaire cristiana. Recuperar aquella situació no facilitaria l’evangelització real.
b) -Perquè no reconeix la dosi d’Evangeli que hi ha en la situació actual. Ho diré d’una manera que pot resultar una mica escandalosa: a l’Occident, la pèrdua de religiositat és més coherent amb l’Evangeli que la situació de cristiandat que hem superat.
Per entendre això, cal recordar que el missatge evangèlic demana una actitud d’èxode, de sortida. Els seguidors de Jesús, per esdevenir “deixebles”, van haver de sortir de les estructures de la seva Religió que, centrades en el temple, s’havien tornat opressives.
No calen grans anàlisis per adonar-se que l’estructura de la Cristiandat era una repetició augmentada de la capacitat opressora de l’antic Temple. Que avui tanta gent hagi abandonat l’Església-institució pot tenir un fort component d’èxode alliberador.
L’èxode no comporta entrar automàticament a la Terra Promesa. Entre la Terra d’esclavitud i la Terra promesa hi ha un llarg camí de desert. Vivim en situació de desert. En aquesta situació és important no caure en la temptació de retornar a les “seguretats” de la Terra d’esclavitud.

  
Referència al Concili. (2)
L’any de la fe començarà l’11 d’octubre d’aquest any, quan s’escau el 50è aniversari de l’inici del Concili Vaticà II. Així, doncs, es vol que la referència al Concili sigui explícita.
En el Concili cal distingir clarament dues coses: el FET en si mateix, i els DOCUMENTS que en van sortir.
Aquesta distinció és important per entendre i valorar com es mereix aquest Concili.

A. El FET.
Tots sabem que, a l’estiu, quan tot està sec, un petit foc es pot convertir en un incendi incontrolable. Diuen els entesos que, si es donen les circumstàncies adients, el vol d’una papallona a l’Àfrica pot acabar provocant un huracà al Carib.
Amb el Concili va passar una cosa semblant. Una senzilla i humil inspiració del bon papa Joan va convertir-se en un huracà dintre l’Església i més enllà. I és que l’ambient estava prou ressec com perquè un petit foc es convertís en incendi incontrolable. El Concili va desbordar el seu marc inicialment previst.
El papa Joan era una persona tradicional, però estava atenta a la gent. La seva decisió de convocar un concili ecumènic responia a les necessitats de la gent, als seus anhels, als seus desigs, als seus sofriments, a les seves esperances. I la gent va ser la seva força. Encara que el diari oficial de la Cúria Vaticana no va donar la notícia, la resta de la premsa de seguida se’n va fer ressò, i tota l’Església es va posar en SITUACIÓ DE CONCILI.
El Concili va aprovar uns DOCUMENTS que són els que són. Ho comentaré en la pròxima reflexió. Però allò realment important va ser el clima, l’ambient que es va crear i que va permetre a molts somniar. En el discurs de clausura, el papa Pau VI va dir del Concili que havia estat “una nova Pentecosta”. No feia poesia. Va definir exactament l’experiència viscuda.
Cal notar que també en la primera Pentecosta, tal com la construeix el llibre dels Fets dels Apòstols, va haver-hi una experiència desbordant. Què és això? Què està passant?, es preguntaven els uns als altres. Les llengües de foc, la ventada, la xerrameca entre tots... (Fets dels Apòstols, 2,7).
Després van venir les “interpretacions” (o els “documents”). Lluc destaca la “interpretació” que en fa Pere. Ell representa l’autoritat. Ell representa la necessitat de controlar la situació que s’està desbordant. “No us esvereu! Tot això és normal! Ja estava previst! Ja ho havien anunciat els profetes...!”.
Però els “documents”, tot sols, no poden pas transmetre l’Esperit.
El “clima conciliar” en si mateix, per a molts, es va convertir en paraula: en paraula alliberadora. O, si voleu, en “llengües de foc”.  És com si l’aire conciliar hagués pres la forma d’un holograma on cadascú hi podia “llegir” la seva fe i les seves esperances. Per això molts “llegeixen” en el Concili coses que no es troben explícitament als Documents escrits.
Ben cert: el Concili va dir moltíssimes més coses de les que van quedar impreses als Documents. Ningú no ho podrà demostrar, però tampoc ningú dels qui ho vam viure en pot dubtar. Com els apòstols en la primera Pentecosta, també la majoria de bisbes va arribar al Concili amb una mentalitat tradicional. Però el Concili va ser per a ells allò que la “ventada de l’Esperit” havia estat per als apòstols; “i quedaren plens de l’Esperit Sant”.

  
CONCILI     EVANGELIS.  (3)

B. Els DOCUMENTS del Concili.
Els Documents tenien una finalitat molt concreta, expressada amb una paraula italiana que es va posar de moda: Aggiornamento, que significa “posar-se al dia”. En relació a la mentalitat ambiental, l’Església s’havia quedat enrere en molts i importants aspectes. Així, doncs, calia posar-se al dia. Amb tot, també s’ha de dir que l’endemà mateix de proclamar-se els diferents documents ja hauria estat convenient actualitzar-los, perquè la Història no està parada.
Els Documents del Concili van néixer en un moment en què hi havia la necessitat de superar una etapa. Les diferents mentalitats van pactar uns textos en un clima de diàleg en què cadascú cedia alguna cosa a favor del consens. Però, com a textos pactats, si faltés l’esperit que els va inspirar, podrien tornar-se perillosos per a un aggiornamento continuat de l’Església.
Els Documents són els que són i diuen el que diuen. Cinquanta anys després del Concili, i amb els grandíssims canvis que hi ha hagut en la Societat i en l’Església, alguns d’aquells documents, llegits avui, poden resultar fins i tot decebedors. Alguns dels més significatius, com per exemple la CONSTITUCIÓ DOGMÀTICA DE L’ESGLÉSIA, posen de manifest la seva gènesi complicada: propostes, noves propostes, correccions, més correccions, afegits, aclariments... Si ho llegeix algú poc iniciat en el llenguatge religiós, li podrà semblar el joc dels disbarats. El conjunt dels documents diu tantes coses que tothom pot trobar-hi el que busca.
Algú va entendre el Concili com un obrir portes i finestres de la torre de marfil en què s’havia convertit l’Església Catòlica. És una bona imatge. Ara, gràcies al Concili, tothom pot saber que l’Església té portes i finestres que es poden obrir o tancar. Però també qui vulgui o necessiti torres de marfil amb portes ben tancades, o palaus confortables, ho podrà legitimar amb paraules conciliars.
Amb tot, hi ha una cosa que ningú no pot oblidar: El Concili ens fa mirar cap a l’Evangeli. Aquest és el propòsit de tots i cada un dels seus documents, i de cada una de les seves afirmacions.
L’Evangeli sembla clar: som peregrins, en una Església peregrina, i en una Humanitat peregrina. Podem caminar amb una tenda de campanya a l’esquena, i entrar o sortir segons convingui. "Dintre" i "fora" han deixat de ser un problema de consciència per esdevenir una simple qüestió funcional. No és l’home per a l’Església sinó l’Església per als homes.
Aquesta va ser la gran aportació del Concili amb els seus Documents. I és irreversible. És cert: qui vulgui tancar portes, podrà trobar-hi les paraules necessàries per legitimar-ho. Però també hi trobarà un dit que assenyala permanentment cap a l’Evangeli. I qui escolti l’Evangeli no podrà evitar la crida a la Llibertat, i a una Llibertat creixent.
El FET  i els DOCUMENTS. Les dues coses. Els Documents els tenim impresos en paper i es poden editar i reeditar. El Fet es va transmetent de persona a persona, de comunitat a comunitat, perquè l’esperit conciliar és obra de l’Esperit de Déu que va conduint la Història humana suaument i amb eficàcia.
Però també hi podem ser impermeables. Vista la situació actual, podria passar que aquest ANY DE LA FE i la Nova Evangelització, tot i referir-se constantment als documents del Concili, es fes amb resistència a l’Esperit. A Catalunya vam fer una bona i notable experiència d’aquest Esperit en el Concili de l’Església catalana. Amb tot, la manera humiliant com el Fet i les Conclusions van ser rebuts per la Conferència episcopal espanyola i la Cúria romana va deixar ben clar que, en aquests àmbits, de l’esperit del Concili no en deu quedar gaire res.



Referència a Jesús de Natzaret.  (4)
Concili   Evangelis    Jesús de Natzaret.
Encara que sigui amb motiu del 50è. aniversari del començament del Concili, la Nova Evangelització diu relació directament a l’Evangeli. I no només per raó del nom, sinó sobretot perquè el Concili és un dit que assenyala l’Evangeli.
Però, compte: també l’Evangeli és un dit!!! Un dit que assenyala Jesús de Natzaret. Algunes vegades es diu que el Cristianisme és una de les “religions de llibre”, indicant així la importància que hi tenen els textos sagrats, i, més concretament, els Quatre Evangelis. Però seria un greu error convertir els textos sagrats en el fonament de la fe cristiana. L’únic fonament de la fe cristiana és Jesús. Quedar-se en els Evangelis com si fossin portadors d’una Revelació de Déu, o d’una Saviesa superior, o d’una Llei divina,... ens faria caure en el fonamentalisme. No seria la primera vegada. En nom dels Evangelis o de la Revelació s’han comès crims atroços. El mateix Jesús va ser condemnat i mort en nom de la “Llei de Déu”. Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei aquest home ha de morir (Joan 19,7).
L’objectiu dels Evangelis és dibuixar-nos el rostre de Jesús. Amb això no vull pas dir que els Evangelis siguin una biografia de Jesús. Una biografia no ens serviria de gaire res. Els Evangelis no ens narren els fets i les paraules d’un home extraordinari sinó que ens mostren un home: Jesús crucificat, que és un escàndol per als jueus  i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs (1ª als Corintis 1,23s). És a dir: és un escàndol per a la gent religiosa i, per als savis, un absurd. Convé no descuidar-ho. 
Cada dia l’activitat del Concili començava amb la solemne entronització del Llibre dels Evangelis. Era una cerimònia carregada de simbolisme, i també de contradicció. Aquell magnífic i artístic LLIBRE, entronitzat entre les esveltes columnes del grandiós baldaquí de bronze, de Bernini, sota la superba cúpula de Michelangelo, difícilment podia fer pensar en el Crucificat de fa dos mil anys. La grandiosa, magnífica i rica basílica del Vaticà no sembla el lloc més adequat per entronitzar-hi uns Evangelis que ens presenten un Jesús “entronitzat” només a la creu, entre altres condemnats, sobre el Calvari.
Els Evangelis contenen paràboles precioses, sentències d’una gran saviesa, crítiques radicals, consells vivificadors, discursos d’una gran densitat, narracions exemplars, respostes a situacions difícils de la vida,... Però tot això són pinzellades per dibuixar-nos el rostre de Jesús. Si descuidéssim això, un fonamentalisme més o menys dissimulat estaria a l’aguait.
La Nova Evangelització no pot quedar-se en ensenyar, difondre o predicar els Evangelis, sinó que ha d’arribar a dibuixar-nos i a dibuixar, com més perfectament millor, el rostre del Crucificat-ressuscitat. “Crucificat” i “ressuscitat”: les dues coses a la vegada. El ressuscitat continua essent el crucificat; i la resurrecció no anul·la la crucifixió. En els relats evangèlics, El Ressuscitat es fa visible als deixebles ensenyant-los precisament les seves nafres mortals. Aquestes nafres no són una rèmora incòmoda dels sofriments passats, sinó el seu signe d’identitat. No solament el Ressuscitat és la mateixa persona que va ser crucificada, sinó que la seva identitat més pròpia la constitueixen aquelles nafres a través de les quals va donar la seva vida. Són l’expressió d’una vida donada


REFERÈNCIA A L'HOME  (5)
Concili  Evangelis  Jesús de Natzaret     L’Home.
La nova evangelització mira cap el Concili. El Concili assenyala els Evangelis. Els Evangelis assenyalen Jesús de Natzaret. Cal donar un pas més, perquè Jesús de Natzaret, segons els Evangelis, assenyala l’Home. “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5).
Aquest pas és important. Fins i tot m’atreviria a dir que hauria de ser l’objectiu directe de la nova evangelització, ja que ha estat un punt massa descuidat. Potser no es tracti d’un simple “descuit” sinó d’un fet que manifesta que la sintonia de molts cristians amb l’Evangeli sovint es queda a mig camí.
Els Evangelis ens presenten Jesús com una paràbola de la Humanitat. En ell se’ns presenta una radiografia de l’ésser humà. És per això que quedar-se en un Jesús individual seria perdre’s el més essencial del missatge evangèlic. Els mateixos Evangelis ens adverteixen claríssimament d’aquest perill en el comportament dels Dotze deixebles, que serveixen de contrapunt. Ells miraven Jesús, però no hi veien l’Home. Per això al Calvari, a l’hora suprema de l’Home, no hi era cap d’ells. És més: els Evangelis Sinòptics els impliquen a tots en la traïció de Judes quan fan notar que era “un dels Dotze”. Només l’experiència d’un messies identificat amb l’Home, els permetrà “entendre” Jesús.
Els Cristians hem dedicat grans monuments a Jesús, solemníssimes festes, magnífiques catedrals,... però no esdevenim plenament evangelitzats si no arribem a l’Home; als homes de carn i ossos que ens trobem pel camí de la vida, i amb qui convivim. Recordem la paràbola del Samarità (Lluc 10,30ss)
L’ANY DE LA FE que començarà el pròxim 11 d’octubre, acabarà amb una festa que és molt ambigua: Jesucrist, rei de tot el món. És una festa ambigua perquè venim d’una història en què, tot proclamant Crist “rei”, s’ha menystingut molts humans; i també perquè, en un món religiosament plural, aquesta expressió pot generar importants recels.
Cal reconèixer que el fonamentalisme és una temptació permanent. Els Evangelis (com qualsevol altre escrit sagrat) poden ser utilitzats com a base del nostre fonamentalisme; però ho podria ser també la persona mateixa de Jesús desconnectada de tots i cada un dels humans, especialment d’aquells que més pateixen deshumanització. En realitat, els Evangelis ens presenten Jesús com una paràbola del triomf dels deshumanitzats.


 REFERÈNCIA A DÉU  (6)
Concili Evangelis Jesús LHome  ☞  El Pare.
Jesús és l’Home. El Pare de Jesús és el Pare dels humans.
Segons els Evangelis, l’Home no és fruit d’un projecte propi, sinó d’un projecte de Déu. També és cert que l’Home no és un simple “producte” o “creatura de Déu”. El projecte de Déu inclou que l’Home s’autorealitzi des de la seva pròpia llibertat. Per tant, l’Home és, de fet, també fruit de si mateix. Diríem que, d’alguna manera, Déu se n’ha retirat a fi que l’Home pugui ser i sentir-se autor de si mateix (És a dir: persona). La “absència de Déu” experimentada per l’Home, deixa “espai” a la llibertat inicial.
Però aquesta “absència experimentada de Déu” és només funcional, ja que també és cert que  en Ell vivim, ens movem i som”, com diu St. Pau, repetint un aforisme antic (Fets 17,28).
Al Museu Dalí de Figueres hi ha una pintura que, si es mira de prop, representa una figura femenina mirant el mar; però quan es mira de lluny, és el rostre d’Abraham Lincoln.
Amb l’Home passa una cosa semblant, però al revés: quan ens hi apropem, hi veiem el rostre de Déu. Evidentment, aquí “apropar-se” no té un sentit físic sinó afectiu. Significa apropar-se a les persones concretes abandonant les “proteccions”, “disfresses”, “barreres”, “distàncies”,... que la nostra por o l’egoisme posen entre elles i nosaltres.
Veure l’home com a  rostre de Déu és allò que “evangelitza” la nostra vida. Sovint parlem de l’evangelització en sentit actiu, objectiu: com una cosa que nosaltres podem fer. Però, abans d’evangelitzar, hem estat evangelitzats: com un do rebut que transforma positivament la nostra vida. Aproximar-nos a l’altre i sentir en ell el Suport de la nostra existència (el rostre de Déu), és la millor “bona nova” que ens pot arribar.
En una trobada en què es parlava d’això, un company comentava la dificultat de veure Déu en persones deformades, esgarrades,... El comentari era ben pertinent. I encara es podria ampliar parlant de persones cruels, dominadores, egoistes,...  Però, no és pas la perfecció o la virtut humanes allò que esdevé “imatge” de Déu. Tampoc no és la nostra “bondat” allò que ens permet veure Déu en l’esguerrat o en el “pecador”. És l’home mateix, en la seva materialitat, que és vist, quan ens hi fem pròxims, com un Absolut a respectar. En realitat, no és una “imatge” de la Divinitat, sinó la seva presència. Una presència que posa horitzó obert a la nostra vida. Sense aquesta “presència”, la nostra vida romandria tancada, pura biologia. La imatge de Déu no és una visió que se sobreposa a l’home concret, sinó que és el mateix home concret que esdevé, per a qui s’hi acosta suficientment, presència alliberadora. “Alliberadora”, perquè només la presència humana obre davant nostre un espai que fa possible sortir de la clova inicial.


DE LA RELIGIÓ A L'EVANGELI  (7)
Quan, fa uns 2000 anys, Jesús de Natzaret va predicar el missatge evangèlic, la majoria dels humans eren molt religiosos. Això vol dir que tot prenia forma religiosa: política, cultura, relacions amb l’entorn pròxim o llunyà, autocomprensió de l’ésser humà i dels altres vivents,... Tot es donava en un marc i amb un llenguatge religiós.
Però el missatge de Jesús porta l’Home més enllà de la Religió. La primera conseqüència d’això va ser que tant Jesús com el seu Missatge van ser condemnats. Amb tot, perquè era realment humanitzador, el missatge de Jesús va anar obrint-se pas entre els humans, si bé prenent-hi també forma religiosa i convertint-se en una NOVA RELIGIÓ. Així la dimensió més humanitzadora del missatge de Jesús va quedar força amagada. Amagada, però present. Això explica la evolució que ha tingut el Cristianisme: hi ha anat apareixent una tendència a superar la Religió. Aquesta tendència ha acabat desembocant en això que avui en diem LAÏCITAT. La laïcitat ben entesa forma part del moll de l’os del missatge de Jesús. De fet, abans del segle IV, els “cristians” van ser perseguits perquè eren “poc religiosos” o “ateus”, ja que això provocava, segons els perseguidors, la ira dels déus contra l’Imperi romà.
Aquí prenc les paraules “Religió” i “Laïcitat” en el seu significat més humà. És a dir: anomeno Religió a aquell conjunt de sentiments, dogmes, ritus, mites, celebracions,... gràcies als quals els Humans disposem de “respostes per a les grans “preguntes sense resposta” de la nostra vida. La Religió ens permet superat inseguretats; però ens manté en la immaduresa.
En canvi, entenc la Laïcitat com aquella actitud per la qual un home s’accepta a si mateix com a “ésser sense respostes” a les seves Preguntes Transcendents. Això l’ajuda a mantenir-se obert. I aquesta obertura és la “porta” per on pot rebre l’evangelització. Aquestes dues situacions, evidentment, no és donen químicament pures, sinó que en tot home religiós hi ha elements de laïcitat, i en tot home laic hi ha elements de religió (més o menys reconeguda).
Religió i Laïcitat no s’han d’entendre com dos camins paral·lels i contraposats, sinó que constitueixen un procés. En un primer estadi, l’ésser humà és estructuralment religiós (o “antireligiós”, que pel cas és igual). Com diu gràficament David Jou en el seu llibre La Poesia de l’Infinit:
El nostre preu és l’infinit,
maternal, paternal, fredament condescendent,
clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,...
(El subratllat és meu)
Però, madurant, ens fem capaços de laïcitat. I la laïcitat ens fa més oberts a ser evangelitzats. El sentiment religiós ens posa davant l’infinit; en canvi l’Evangeli ens posa davant l’home, l’home concret. I és en la trobada amb l’home concret que l’Evangeli ens espera. Tant hi fa la religió o no-religió. És la presència d’un ésser humà plantat davant nostre, allò que ens demana que ens des-centrem i ens convertim en resposta per a ell. Sant Lluc visualitza aquesta situació en la sorprenent paràbola del Samarità (10,30): En un camí hi ha un home mig mort... Passa un sacerdot... Passa un levita... Passa un samarità... Només aquest se li acosta, i se’n preocupa. “Llavors Jesús digué: Ves, i tu fes igual” (Lluc 10,30ss).
El missatge de Jesús no demana religió, sinó resposta a l’home que trobem pel camí. D’aquesta resposta en farem religió o no; però allò que se’ns demana és la resposta. Notem que tant el sacerdot i com el levita tenien prohibit acostar-se a un mort (mig mort, en aquest cas) a fi de no contreure una impuresa legal que els hauria impedit de dedicar-se al culte del temple. Com a “sacerdot” i “levita”, ells havien de passar per l’altra banda del camí... Però l’Evangeli capgira aquesta manera de fer: davant l’home ferit, se’ns demana obrar com a humans, que és anterior a ser o no “sacerdots”. Ells no ho van fer, i per això no són un exemple a seguir; en canvi, cal seguir l’exemple del samarità, que era considerat un “incrèdul”.
Aquí apareix un significat important per a l’expressió Nova Evangelització: la 1ª Evangelització va fer-se amb llenguatge religiós per a un món religiós. És l’Evangelització que, més o menys bé, ha arribat fins a nosaltres. La Nova Evangelització hauria de trobar un llenguatge laic per a un món laic.
El llenguatge laic no està oposat al llenguatge religiós, però el supera; i permet entendre el missatge evangèlic d’una manera molt més madura i alliberadora.


LA "CRISTIANDAT"  (8)

S’entén per “Cristiandat” aquella situació social en què hi havia dues societats paral·leles, sobiranes, independents, encara que fortament imbricades entre si: la Societat civil (o Estat) i la Societat religiosa (o Església, en el nostre cas); cada una amb la seva organització territorial, les seves autoritats, les seves lleis, els seus funcionaris, el seu àmbit d’acció..., i amb el seu Poder. Les dues Societats coexisteixen, a vegades en col·laboració, i a vegades en rivalitat.
A pesar de la paraula, cal dir que la cristiandat no era cristiana, en el sentit de que no era una societat on hi fos especialment viscut el missatge cristià. Les comunitats cristianes hi tenien molts defectes i comportaments contraris a l’esperit de l’Evangeli; amb tot, ha sigut a través d’elles que s’ha mantingut, tramès i arribat a nosaltres el missatge de Jesús. Això és important perquè manifesta que aquest missatge és com un ferment que va actuant en l’entranya mateixa de la societat.
D’alguna manera es podria dir que la Cristiandat era pre-cristiana, en el sentit de que va reproduir la situació religiosa d’abans de Crist: una macroestructura religiosa, jerarquitzada, amb temples, sacerdots,... per a un poble en situació de dependència i subjecció.
Especialment contrària al missatge de Jesús va ser tota la qüestió del Poder i dels Poderosos. No solament la Religió va prendre forma de Poder, sinó que també servia per legitimar el poder dels Poderosos. “Els emperadors protegien els papes i els papes coronaven els emperadors”. Aquest paper de “legitimadora del Poder”, l’Església no l’ha superat encara, ni tant sols en el Concili. A part de la presència dels representants dels Estats en la inauguració i acabament del Concili, també s’hi dóna una legitimació implícita dels Estats, pel fet de no diferenciar-los convenientment dels Pobles. La gran majoria dels Estats actuals són fruit, directament o indirecta, d’una guerra. Inclouen, doncs, (pobles) vencedors i vençuts. Una conseqüència directa d’aquesta manca de sensibilitat es pot trobar en les mateixes Conferències episcopals impulsades pel Concili, que tenen més caràcter estatal que no pas comunitari.
 

RESTES DE LA "CRISTIANDAT(9)

Entre nosaltres, una Societat laica ha anat substituint, molt lentament, la Cristiandat. Això havia creat un cert clima de recel de l’Església envers la Societat. D’alguna manera, el Concili va ser un gran acte de reconciliació de l’Església amb la Societat laica.
La Cristiandat va produir moltes coses bones, però també de dolentes. En la societat actual hi queden força restes de la Cristiandat. Algunes d’aquestes restes, potser bones abans, en la situació actual prenen un significat escandalós, i és urgent trobar la manera de superar-les. Parlaré, en els tres següents Comentaris, de tres punts especialment relacionats amb els temes conciliars:
A) Restes escandaloses dintre la mateixa Comunitat cristiana actual.
B) Restes escandaloses en relació a la Societat civil.  (Pròxim dia)
C) Restes escandaloses en relació a les altres Religions.  (Després)

A) DINTRE LA MATEIXA COMUNITAT CRISTIANA.
- Estructura jeràrquica.
La resta més important i escandalosa, i més urgent de superar, és l’estructura jeràrquica de l’Església. Aquí entenc “jerarquia” en el seu significat més propi: poder sagrat. El poder sagrat sempre ha estat directament contrari al missatge evangèlic; però ara, quan fins i tot la societat civil ha optat per la democràcia, un suposat poder sagrat de l’Església resulta doblement escandalós: pel que té de Poder i pel que pretén tenir de Sagrat.
L’evangeli demana que el flux de la vida eclesial no vagi de dalt a baix, precisament perquè no hi ha “dalt i baix”. “Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8). Sobre aquest punt, cal reconèixer que el Concili encara no va superar del tot la “visió jeràrquica” de la l’Església, a pesar d’haver recuperat “valors” que ens en separen, sobretot la idea de comunitat, o de col·legialitat.
Ben cert: el Concili va recuperar, i molt, el concepte de comunitat; però no pas suficientment. En els Documents conciliars, la comunitat neix sobretot de l’acció de l’autoritat i no pas de la comunió. Per aquesta raó la comunitat base és la presidida per un bisbe. És a dir: les comunitats base són els bisbats o diòcesis. En canvi les parròquies, o altres formes de comunitat real, no hi són suficientment valorades, tot i ser on les persones habitualment vivim més directament la dimensió comunitària de la fe. I la mateixa diòcesi és una “comunitat disminuïda” ja que depèn tant del bisbe, que es podria dir que només hi ha comunitat perquè hi ha bisbe.
També la col·legialitat dels bisbes es queda a mig camí, desenvolupant tan fortament els seus vincles amb el bisbe de Roma que no queda espai per als vincles amb les comunitats que serveixen.
L’alternativa a l’estructura jeràrquica de l’Església no és pas una estructura democràtica. Ben cert: l’Església no és una democràcia. La democràcia és una manera de legitimar el Poder, i a l’Església no hi ha d’haver Poder. Allò propi i característic de l’Església és la comunió. Les formes que pot prendre la comunió són moltíssimes i varien constantment, perquè és fruit de les persones concretes de cada comunitat i de la seva manera de respondre a les diferents i variants circumstàncies o “signes dels temps”.
Jesús no va centrar les comunitats al voltant d’un líder religiós (bisbe o rector) sinó al voltant d’una taula parada on cadascú es fa, per als altres, aliment i comensal. “Feu això que és el meu memorial”.

- Llenguatge i pluralisme.
Els Humans pensem amb paraules. Els diferents Poders sempre han intentat imposar la seves paraules per fer-nos veure i pensar la Realitat d’acord amb les paraules que han donat.
En canvi, una comunitat adulta està feta de persones capaces de pensar per si mateixes, i generar el seu propi llenguatge: llenguatge litúrgic, llenguatge simbòlic, llenguatge ritual,...
La nova evangelització necessita nous llenguatges, sempre revisables i renovables, nascuts de la vida de les comunitats. Sobre aquest punt, l’esperit del Concili va obrir portes. Però el pluralisme generat per aquesta obertura ha espantat molts dels responsables de l’Església, i han considerat que tenien l’obligació de tornar a tancar portes. Molts veuen en el pluralisme el principal problema de l’Església actual. És una gran equivocació, ja que el pluralisme no és cap problema, sinó la conseqüència normal i bona de l’adultesa de les diferents comunitats.
En la situació de Cristiandat era possible que existissin comunitats cristianes que no fossin mai adultes, ja que la Jerarquia suplia creant el llenguatge. Però, en la situació actual, és de justícia canviar urgentment això: per fidelitat a l’Evangeli, i fins i tot per subsistència!
Dones i homes.
Un altre punt del tot urgent de corregir (encara que estrictament no vingui de la Cristiandat sinó de més lluny) és la situació de la dona en l’Església. Però aquest punt demana un comentari específic, que faré un altre dia. >Nova Evangelització? (19) i (20).


RESTES DE LA "CRISTIANDAT(10)

B) EN RELACIÓ A LA SOCIETAT CIVIL.
- Propietats i privilegis heretats.
Estem parlant de les restes de la Cristiandat que han esdevingut escandaloses. Després de veure algunes d’aquestes restes en la mateixa Comunitat cristiana actual, ara em fixaré en algunes altres en relació a la Societat civil.
A pesar de les desamortitzacions de què parla la Història, en els antics Països cristians, l’Església-institució continua posseint riqueses patrimonials, culturals, situacions de privilegi,... D’acord amb les lleis de cada país, aquestes riqueses poden ser perfectament legals. Però la Comunitat cristiana, (que ha d’observar com tothom les lleis justes d’un país) no ha d’actuar segons l’esperit de les lleis civils sinó segons l’esperit de l’Evangeli. I l’Evangeli sembla demanar-nos la renúncia de béns i privilegis heretats de temps passats. En moltíssims casos aquests béns, de gran valor historicoartístic, es poden considerar patrimoni popular. En una societat que s’ha tornat religiosament plural, seria un signe de coherència que la mateixa Església considerés així (patrimoni popular) alguns dels seus béns històrics, ja que provenen d’aquells temps en què Església i Poble formaven una única i mateixa realitat. Un cop Societat s’ha emancipat de l'Església, seria molt oportú que l’Església no en reclamés la propietat en exclusiva. L’Església no hauria de tenir ni buscar altra “riquesa” que l’Evangeli que ha rebut. Així podríem seguir l’exemple de Pere i Joan, com ens proposa aquell impressionant relat dels Fets dels Apòstols 3,6: ...l'home va veure que Pere i Joan entraven al temple i els demanà caritat. Pere, amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué: «Mira'ns!».  Ell se'ls va mirar, esperant que en rebria alguna cosa. Llavors Pere li va dir: «De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca't i camina!»
Mentre les comunitats cristianes tinguem propietats, “l’home” ens demanarà propietats, i no pas Evangeli. I, si tenim propietats, seria de mala educació no donar allò que l’home ens demana, i pretendre que rebi allò que li volem donar.
- L’Església no ha de ser una Societat paral·lela a la Civil.
En la Cristiandat existien en paral·lel, com a organitzacions sobiranes, la Societat civil i la Societat religiosa, cadascuna amb les seves autoritats, lleis, festes, organització,... En una societat laica i plural, la coexistència d’una Societat religiosa sobirana esdevé un privilegi, i una injustícia en relació a les altres opcions religioses. Per justícia i coherència, els seguidors de Jesús hem de col·laborar a que hi hagi una sola Societat: democràtica, plural, variada, oberta, sense privilegis. Convé evitar duplicitats provinents d’altres temps en què, per un pacte implícit, Societat civil i Església es repartien determinats aspectes de la vida de les persones (moral, educació, festes...). Però quan la Societat civil es democratitza (encara que sigui amb tantes deficiències com la nostra democràcia), cal excloure “fer-li la competència”.
El Concili va assumir la realitat d’una Societat civil adulta i autònoma, si bé en la Declaració sobre la Llibertat religiosa sembla que encara no s’assumeix del tot la nova situació. Però es vol fer esforços per aconseguir-ho. De fet, la Declaració sobre la Llibertat religiosa va ser el document més discutit i polèmic. I va acabar tenint un nom força estrany: “El dret de la persona i de les comunitats a la llibertat social i civil en el camp religiós”. (!).


RESTES DE LA "CRISTIANDAT(11)

C) EN RELACIÓ A LES ALTRES RELIGIONS.
“Encarnar-se”.
En els dos comentaris anteriors he parlat d’algunes restes escandaloses de la Situació de Cristiandat en relació a l’Església actual i a la Societat civil. Aquí em fixaré sobretot en alguns punts que cal corregir en relació a les altres Religions.
Aquest punt l’explicaré a partir d’una situació imaginària.  M’imagino que he anat a viure en un altre país, per exemple Bulgària. Allò que intentaria abans que tot seria fer-me búlgar. I si veiés que la Religió Ortodoxa forma part de les arrels dels pobles búlgars, em faria ortodox. I no intentaria buscar o fer-hi cap església Catòlica Llatina, que és la meva ara i aquí.
Si anés a viure a l’Aràbia, intentaria fer-me àrab. I si veiés que l’Islam forma part de les arrels dels Pobles àrabs, em faria musulmà. I no intentaria introduir-hi el Cristianisme, conscient que es pot viure perfectament la Bona Nova de Jesús essent musulmà. O essent budista, si anés al Tibet; o xinès, si anés a la Xina. És a dir: intentaria viure el “principi d’encarnació”.
El principi d’encarnació toca l'essència mateixa de l’Evangeli. És un principi cent per cent humà, i per això és també cent per cent cristià. Neix d’un cor que vol ser just i generós, i que busca fer humanitat. El contrari seria una actitud colonitzadora, que és injusta i deshumanitzadora, sempre aliada amb alguna classe de Poder.
Per a una Nova Evangelització cal retrobar el principi d’encarnació. Les Religions (i les Cultures), en si mateixes, no són ni vertaderes ni falses. Són fruit i expressió de la vida d’un Poble, amb les seves virtuts i els seus defectes. La Religió cristiana és fruit de la nostra Història, com les altres Religions són fruit de la Història dels seus pobles.
Aquest principi d’encarnació va ser assumit pel Concili, però encara no plenament. Encara s’hi poden trobar expressions excloents. La idea de que la Església Catòlica és l’única vertadera Religió, encara s’hi respira algun moment. Amb tot, la Constitució pastoral de l’Església en el món d’avui comença amb unes paraules que, elles soles, ja legitimarien tot el Concili: “Les joies i esperances, les tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. ... És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història. 
En una societat plural, és urgent trobar un llenguatge que expressi i ajudi a entendre aquesta pluralitat a través d’una actitud d’encarnació.
Algú pensarà: cadascú té dret a mantenir el seu llenguatge, la seva cultura, la seva religió,...
Ben cert. Però hi ha circumstàncies en què, per fer humanitat, allò que convé no és pas mantenir els propis drets sinó ser generós. Parlo des del meu desig de ser seguidor de Jesús: la fe en Jesús −que és fe en l’Home− avui ens demana aquella generositat que ens porti a millorar el nostre llenguatge confessional (entès com a “sectari”, des de fora) amb un llenguatge humà i humanitzador. Un llenguatge apte per oferir a tothom, sigui de la religió que sigui, o sense religió, la Bona Nova (“evangeli”) de Jesús, que es podria resumir així (i de moltes altres maneres): La vida humana té sentit, i val la pena viure-la plenament.
Això es pot dir amb paraules cristianes, musulmanes, hinduistes, budistes, agnòstiques, atees... Tant se val. Jesús no va ensenyar una doctrina, ni va predicar una religió, ni va exposar una filosofia, sinó que va ser un home; l’home-mostra (en el nostre llenguatge) en qui tots puguem descobrir que la vida humana pot ser plenament reeixida, fins i tot quan ha estat condemnada per tots els Poders que ens hem inventat. En l’home-Jesús ha quedat clar que els Poders no tenen l’última paraula. Una bona notícia!
La Nova Evangelització ens demana anar més enllà de l’Evangeli-Religió i retrobar l’Evangeli humanitzador. La finalitat de la (nova) evangelització no és salvar l’Església sinó anunciar que tot home té obert el camí de la seva plena realització (“salvació”), si accepta ser humà amb els humans.


L'ESGLÉSIA. 1/6  (12)

Segurament tots els comentaristes estiguin d’acord en que el tema central del Concili Vaticà II va ser L’ESGLÉSIA. Si mirem amb més perspectiva, ens adonarem que aquest ja havia estat el tema central del concilis Vaticà I (1869) i de Trento (1545). Això vol dir que l’Ésglésia, des de fa ja molt temps, s’ha tornat un “problema” per a si mateixa.
Què és l’Església? Quin paper té en el món? Quin “disseny” ens n'ofereixen els Evangelis?

Des del moment en què l’Església va ser convertida en l'única religió oficial de l'antic Imperi Romà, l'any 380 amb l'emperador Teodosi, va anar esdevenint una realitat molt gran, influent i significativa.
Però a la vegada ens trobem amb un fet sorprenent: els Evangelis pràcticament no fan servir la paraula “església”. Només l’evangeli de Mateu en parla dues vegades: una, en el sentit normal d’una “comunitat”; l’altra, és aquell famós text tan controvertit: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 16,18s). (Veure comentaris a Festa dels sants Pere i Pau, i Diumenge 21 de l’any A).
Sobretot dintre l’Església Catòlica, es va anar caient en la incongruència d’interpretar la paraula “església” de l'evangeli de Mateu com si signifiqués aquella realitat històrica que va existir després, fruit en bona part de les “circumstàncies imperials” en què es trobava. (Les altres Esglésies −Ortodoxos i Protestants− interpreten diferentment aquesta paraula).
Aquests dos fets  −que els Evangelis quasi no facin servir la paraula "Església" i la magnitud que aquesta va prendre en ser convertida en religió oficial− han provocat que l’Església s'hagi tornat un problema per a si mateixa.
Per això el Concili Vaticà II  va haver de tornar estudiar i parlar de “l’Església”. Va dir coses realment noves i importants, però, segons sembla, els temps encara no eren prou madurs per a solucionar el “problema”. Reflex d’això és que el Concili va fer dues Constitucions sobre l’Església: una Constitució dogmàtica (“Lumen gentium”) i una Constitució pastoral (“Gaudium et spes”).
Encara que les dues van ser votades i aprovades per la gran majoria dels bisbes, de fet expressen dues maneres molt diferents d’entendre l’Església. Cinquanta anys després, el problema es veu més clarament, però estem lluny de la solució!
¿Com va ser possible que uns mateixos bisbes ens oferissin dues Constitucions tan diferents sobre l’Església? M’aventuro a suggerir una resposta que vaig poder intuir directament aquells dies.
La Lumen gentium, la primera Constitució, responia a la mentalitat d'una majoria de bisbes al començament del Concili. És un document que, d’alguna manera, connecta amb la doctrina del concili Vaticà I (de 100 anys abans), i la completa.
Però, durant el Concili, molts bisbes es van anar “convertint”. Gràcies al clima obert i espiritual del Concili (degut en molt bona part a la espiritualitat que vessava i desprenia la figura singular del papa Joan), molts bisbes van anar obrint-se a nous enfocaments. Hi va ajudar moltíssim el contacte entre bisbes de llocs molt diferents i el diàleg amb els teòlegs, els pèrits i els observadors d’altres Esglésies. Per a molts bisbes, el Concili va comportar un autèntic reciclatge espiritual i teològic. Al final de la 1ª sessió, ja van ser molts els qui van demanar un nou enfocament per parlar de l’Església. La solució que es va prendre va ser fer dues constitucions: una sobre l’Església cap en dintre (la Lumen gentium), i l'altra sobre l’Església cap enfora (la Gaudium et spes). Aquesta segona no estava prevista inicialment.
Fer dues Constitucions, segurament, va ser un gran encert, ja que pretendre fer encaixar les dues mentalitats en un únic document hauria estat inviable. Hauria comportat el fracàs del Concili (cosa que més d'un va témer).
Com que les dues Constitucions pertanyen al Concili, dedicaré a cada una d’elles els dos pròxims comentaris. Després h
i afegiré tres reflexions més sobre L’Església en el futur de la Humanitat, El futur de l’Església i L’església del futur.


L’ESGLÉSIA. 2/6  (13)
1ª Constitució: “LUMEN GENTIUM” (“Llum dels pobles”).
La Constitució dogmàtica de l’Església va ser presentada ja en la 1ª Sessió del Concili. Els bisbes la van retornar a la Comissió que l’havia presentada perquè hi fes alguns canvis i la tornés a presentar. No va ser definitivament aprovada fins a la 3ª Sessió (de les 4 que hi va haver). Tal com va quedar, es pot dir que és un gran monument teològic a l’Església; però a una Església que, en bona part, ja no existeix: l’Església de Cristiandat (que és l’única forma d’Església que històricament hem conegut, si prescindim dels primers temps de Persecucions).
S’hi diuen coses noves i importants. Hi destaca la idea de comunitat, que, aplicada a tota l’Església, es transforma en poble de Déu, i, aplicada a la jerarquia, es transforma en col·legialitat. Són expressions amb una gran capacitat renovadora. Però s’hi presenten encaixades en un llenguatge que, 50 anys després, és del tot indigerible, i sovint es troba al caire mateix d’una possible interpretació fonamentalista. I això és un problema important.
Quan parlo del llenguatge no em refereixo només a les paraules i expressions verbals, sinó també i sobretot a l’esquema mental en què aquestes paraules i expressions queden encastades.
No hi ha dubte que els Evangelis presenten clarament la realitat humana com una realitat transcendent. Transcendent pel seu origen, per l’horitzó que se li ofereix i pel suport que la manté. L’Home no és fruit de la casualitat o de la evolució cega de l’energia-matèria. La manera concreta com ha aparegut la vida humana al nostre planeta ho aniran descobrint les Ciències; però allò que ens diuen els Evangelis (i tota la Bíblia en el seu conjunt) és que a l’inici de tot hi ha un projecte d’amor; i que ens és oferta, com horitzó final, la participació en la VIDA d’Algú que ens estima.
Els humans, en siguem conscients o no, estem immersos en una Realitat que ens desborda, d’una manera semblant a com els peixos estan en l’aigua, o els ocells, en l’aire. Experimentem, encara que només sigui en certs moments, que la nostra vida no s’aguanta per si mateixa, però que, de fet, ens aguantem. Per tant: alguna “cosa” ens aguanta.
El gran problema de l’Església (i de les altres Cultures) ha estat entendre aquesta transcendència amb categories de Poder; i de Poder sagrat.
Partint d’un Déu “poderós” o “totpoderós”, els humans estaríem “connectats” amb Ell sobretot a través dels Poders sagrats que el representen, des dels reis o “cabdills por la gracia de Dios” fins als sacerdots o ministres sagrats. Tot vertader Poder seria, d’alguna manera, sagrat. Es tractaria d’una espècie de transcendència mediàtica que ens faria, als humans, dependents dels intermediaris amb el Món del més enllà.
Però precisament, en els Evangelis, Jesús ens és presentat com a directament oposat a aquesta manera de entendre les coses; tan oposat, que per això va ser condemnat per tots els Poders existents (religiós, civil i militar). El moll de l’os dels Evangelis és l’encarnació de la bondat de Déu en els éssers humans, si estan lliures de Poder. Segons els Evangelis, la relació dels humans amb Déu exclou la via del Poder, i es va realitzant per la via del servei de germanor. O dit d’una altra manera: si imaginem Déu com a força, aquesta força no ens arriba des de dalt mitjançant intermediaris sagrats, sinó des de dintre nostre (L’Esperit Sant). No legitima relacions de superioritat sinó que actua per la germanor. No hi ha “transcendència mediàtica” sinó “transcendència encarnada” (encara que sembli una contradicció). És que el “Déu transcendent” ha volgut fer-se “Emmanuel”: "Déu amb nosaltres" (Mateu 1,23).
Insistint en el llenguatge, cal afegir que la societat actual ha superat, o està superant ràpidament, la visió sagrada del Poder. A partir de llargues i doloroses experiències, la Humanitat va adonant-se, cada vegada més, de la capacitat deshumanitzadora de tota forma de Poder; i en especial del Poder pretesament sagrat.
La Constitució dogmàtica sobre l’Església expressa clarament la transcendència amb categories d’encarnació, però encaixant-la encara en categories de Poder sagrat. Manté la imatge d’una Església jeràrquica i piramidal. S’intenta fonamentar-ho en algunes paraules de Jesús, però a base d’interpretar-les no pas des del seu context evangèlic sinó des de la posterior realitat història d’una Església ja estructurada en forma de Poder sagrat.
La nova evangelització té aquí un camp immens per recórrer: trobar un nou llenguatge que expressi la transcendència amb categories d’encarnació, excloent tot Poder Sagrat i tota sacralització del Poder.


L’ESGLÉSIA. 3/6   (14)
2ª Constitució: “GAUDIUM ET SPES” ("Joies i esperances")
Si, cinquanta anys després, la lectura de la 1ª Constitució, la Lumen gentium, pot resultar indigerible per a molta gent, la 2ª Constitució, la Gaudium et spes, resulta molt més planera, entenedora i optimista. No s’han de contraposar les dues Constitucions perquè totes dues són fruit del Concili, però és evident que el llenguatge d’aquesta segona deixa molt més bon gust de boca.
El nom complet d’aquesta segona Constitució, no prevista en un principi, és Constitució pastoral de l’Església en el món actual. El “món actual” de la Constitució és, evidentment, el de fa 50 anys. Amb tot, 50 anys després, el seu missatge continua del tot vàlid, si exceptuem el capítol sobre Matrimoni i la Família (1er. capítol de la 2ª part). Sobre aquest punt, la qüestió més important en temps del Concili era el de la regulació dels naixements. Però el papa Pau VI va voler que aquest punt no fos tractat a l’aula conciliar, i el va reservar a una comissió especial perquè l’estudiés a fons. Per aquest motiu, el que pogués dir el Concili sobre aquest punt va perdre gran part del seu interès, i de fet es va limitar a repetir la doctrina del magisteri que, en aquest punt, i des de molts segles abans, no aconsegueix connectar amb la realitat de la gent casada.
En canvi, l’enfocament general d’aquesta Constitució, i sobretot la seva introducció, obre horitzons per als cristians i per a tothom. S’hi presenta explícitament el principi d’encarnació: L’Església és i vol ser cent per cent humana, i la seva missió transcendent no empetiteix els humans ni la fa a ella mateixa “sobre-humana”. Amb tot, s’hi troben encara alguns “esquitxos” d’una mentalitat que entén l’Església més com a mestra que com a companya de la Humanitat.
Té dues parts ben diferenciades: La primera, amb la Introducció i l’Exposició preliminar, és com un Tractat d’Humanitat. Si els Evangelis ens presenten Jesús com una paràbola de la Humanitat, aquesta Primera Part ens presenta la l’Església com una paràbola de la Societat per esdevenir HUMANITAT. “El Concili adreça la mirada al món dels homes, és dir, a tota la família humana amb l’Univers enmig del qual viu; ...  aquest món que els cristians reconeixen creat i sostingut per l’amor del Creador, ... a fi de transformar-lo i portar-lo al seu acompliment definitiu segons el pla de Déu.” (Número 2).
Reflexionant sobre ella mateixa, a la llum de l’Evangeli, l’Església descobreix i accepta la seva missió essencial: ser portadora d’humanitat, i no pas en exclusiva. “Per això el Concili... no creu poder donar una prova més gran de solidaritat, de respecte i d’amor a tota la família humana de la qual forma part, que parlant amb ella de tots aquests problemes... Perquè és l’home el que cal salvar; és la comunitat humana el que cal renovellar. ... El Concili ofereix a la Humanitat la col·laboració sincera de l’Església per a promoure aquella fraternitat universal de tots els homes que respongui a la seva vocació” (Número 3).
Humana entre humans, l’Església accepta, com a identificadora d’ella mateixa, la tasca de construir humanitat, col·laborant amb tothom qui tingui aquest mateix propòsit. Tots els humans som cridats a fer humanitat. Però per a l’Església, aquesta és la seva tasca essencial, aquella que legitima la seva existència i presència en el món. I està convençuda que la seva aportació pot ser ben útil, ja que està il·luminada per l’Evangeli de Jesús (l’Home). Per això ella no viu per a si mateixa, sinó per a fer Humanitat.  
La segona part de la Constitució tracta de problemes concrets que en aquell moment preocupaven la Humanitat. Els tracta no pas com qui ja té la solució de tot sinó per fer-hi la seva aportació específica. Com una companya entre companys. Encara que aquí hi apareix sovint, com un tic residual, la seva tendència heretada del passat a parlar com a mestra.    
En aquesta Constitució, aprovada l’últim dia de l’última Sessió, per 2.111 vots contra 251, l’Església expressa la seva pròpia conversió. Es reconcilia amb la Humanitat; i així es reconcilia també amb Déu, promotor de la Humanitat. Un cop convertida, l’Església pot també confirmar els germans (Lluc, 22,32).

 L’ESGLÉSIA. (4/6)    (15)
Mirant el Futur.
Si la Constitució dogmàtica (la Lumen gentium) és un gran monument a una gran Església de museu, la Constitució pastoral (la Gaudium et spes) ens obre al Futur. I, quan parlo de futur, no em refereixo al futur de l’Església sinó a l’aportació (compartida) que l’Església pot fer al futur de la Humanitat.
Si Déu s’ha humanitzat, l’àmbit de la presència i de l’acció de Déu és la Humanitat. Quan els humans acollim aquesta presència activa de Déu, desenvolupem i promovem, en la Humanitat, vincles de comunió, i en gaudim. Aquesta experiència ens converteix en una espècie de comunitat funcional o “església de Déu” o “església de Jesús”, esdevenint una vivència anticipada de la HUMANITAT "projectada" per Déu.
En aquest punt, és extraordinàriament important afinar el llenguatge, no fos cas que unes paraules poc adequades ens impedissin d’entendre el pla de Déu, com els arbres poden impedir de veure el bosc.
Segons els Evangelis, el projecte de Déu és la Humanitat. Cada ésser humà ha rebut la invitació-missió a ser i fer Humanitat. Cadascú des de la seva religió (o no-religió).
Que el missatge dels Evangelis, des dels inicis, s’hagi convertit en una nova Religió, no ens ha de fer perdre de vista que el projecte de Déu no és pas aquesta Religió sinó la Humanitat. Les diferents Religions (o Cultures) ens ofereixen llenguatges per entendre, expressar i celebrar aquest fet; però allò que ens uneix (i que ens converteix en “Comunitat” o “Església”) no és pas el llenguatge sinó la fidelitat a la Humanitat. O millor: un mateix llenguatge pot fer-nos una comunitat o església concreta i particular; però és la fidelitat a la Humanitat allò que ens converteix en la gran i única Església (o Comunitat) Universal. La fidelitat a la Humanitat pren formes concretes en la fidelitat al poble on vivim, a la ciutat que habitem o al país que entre tots anem construint. En els Evangelis, la fidelitat a la Humanitat és expressada amb una paraula clara i concreta: el PRÒXIM: tot aquell que et trobes pel camí, a l’ascensor, a la botiga, a les sales d’espera, fent cua per entrar en un lloc,...
En els antics països de Cristiandat, l’Església estava present, d’una manera o altra, en cada una de les comunitats que s'hi formaven. La majoria tenia el seu sant patró i, fins i tot, el seu capellà consiliari. En les societats laiques també hi ha comunitats. Aquestes, encara que no siguin religioses, també són (o poden ser) àmbits de comunió. L’Evangeli ens mou a saber-los descobrir, valorar i servir. Pobles, ciutats, països; altres religions, associacions de pares, de veïns, culturals, esportives, polítiques,... són possibles àmbits de comunió humana que cal fomentar.
Amb tot, s'ha de ser conscient que també aquestes comunitats tenen el perill de convertir-se en àrees de Poder, com ha passat en la mateixa Església. Ajudar a evitar-ho, és també una manera de fer Humanitat. Cal oposar-se als aprofitats, als poderosos que “desfan humanitat”, als que acumulen riqueses per a ells sols, als qui prediquen exclusions, als qui marginen algú, als qui s'imposen per la força,... (Lluc 6,24ss. També Mateu 25,42ss). També en les societats laiques, el gran perill és l’absolutització del Poder. De fet, aquesta és segurament la gran IDOLATRIA actual, fortament deshumanitzadora: des del poder dels Estats al poder del Diner o dels Mercats!!!
Hi ha aquí una doble tasca urgent per a la Nova Evangelització: descobrir i denunciar les noves idolatries, i oferir comunitats que testimoniïn que la NO-IDOLATRIA és possible.


L’ESGLÉSIA. 5/6    (16)
El futur de l’Església.
Té futur, l’Església? És una pregunta que s’escolta amb freqüència, sobretot des de fora. La disminució dels "practicants" i del clergat, provoquen aquesta pregunta que, en molts casos, insinua una resposta negativa.
És una pregunta que pot tenir diferents (i contradictòries) respostes donada la gran i creixent varietat de formes que té i tindrà l'Església.
En l'àmbit occidental, avui dia, molts de dintre i de fora de l’Església, quan es fan aquesta pregunta, inconscientment mantenen la idea de la Cristiandat. De fet, aquesta és l’única forma d’ESGLÉSIA que històricament s’ha conegut, si exceptuem els primers segles de Persecucions. Pràcticament tot el que coneixem de l’Església s’ha donat en situació de Cristiandat: història (amb els seus magnífics museus), litúrgia, espiritualitat, doctrina, festes, catequesi, llenguatge, dret canònic, estructura interna, calendari,... Sorprenentment, a pesar de que sovint s’afirma que estem en una societat laica, quan ens preguntem pel futur de l’Església, pensem, en una església de Cristiandat. Per això, entre nosaltres, la pregunta es podria formular directament així: en una Societat laica, hi té futur una Església de Cristiandat?
Feta així, aquesta pregunta resulta més clara, i es pot respondre des dels dos punts de vista:
- des del punt de vista de la Societat, cal dir que, en una societat laica hi ha d'haver lloc per a tothom; i per tant, cap grup o església o secta n'ha de quedar exclòs (dintre uns mínims indispensables).
- des del punt de vista de l’Església, i sobretot des del punt de vista de la Constitució pastoral Gaudium et spes, una Església de Cristiandat no ha de voler mantenir-se en una Societat que el mateix missatge evangèlic ha ajudat a esdevenir laica. Recordem que la laïcitat forma part del dinamisme de l’Evangeli >Nova Evangelització? (7).
Ja vaig parlar d’aquelles “restes de cristiandat” que avui resulten escandaloses en la nostra societat (Comentaris 9, 10 i 11). L’Església actual conserva també moltes altres restes perfectament legítimes, però que no s’adeqüen a la societat actual. I no obstant, aquestes restes, en bona part, formen la “imatge sociològica” de l’Església d’avui. Només a tall d’exemple, en cito algunes especialment significatives:
- El Calendari.
No hi ha cap problema que una societat laica mantingui un calendari de procedència religiosa. Es tracta d’una qüestió purament funcional. Amb tot, quan aquesta societat esdevé religiosament plural, estaria bé que la resposta cristiana fos generosa. Vaig estar a Natzaret. Allà, els musulmans celebren el divendres; els jueus, el dissabte; els cristians, el diumenge...  Això pot fer inviable un Poble. Si la missió del deixeble de Jesús és fer poble i fer Humanitat, ¿no seria bo qüestionar, en casos com aquest, el propi calendari?
- Estructura territorial. La parròquies.
Si algú escrigués una Història de les parròquies podria dir moltíssimes coses bones. Han estat un gran element creador i animador de pobles i ciutats. Però avui, especialment en les àrees urbanes, estem en una altra situació. Jo visc a Sant Feliu de Guíxols. Aquí, un dia, s’hi van constituir tres parròquies amb uns límits ben definits. La divisió responia a criteris territorials, però estava molt lluny del sentiment real de comunitat i de les necessitats de la ciutat. Els tres rectors vam acordar prescindir dels “límits”. El territori és important per fer comunitat, però no sempre és un bon criteri.
- Tasca “religiosa”.
Com que l’Església ha arribat a nosaltres en forma de religió i s’ha convertit en la religió majoritària, ha esdevingut també l’agent normal per als serveis religiosos. Això posa en perill la missió alliberadora de l’Evangeli perquè, sovint, els serveis religiosos demanats són l’expressió d’una necessitat o servitud deshumanitzadora. Cal estar atents sobre aquest punt, perquè el servei porti inclosa l’oferta de l’alliberament  (Diàleg de Jesús amb la Samaritana. Joan, 4,19-26).
- Duplicitats.
Activitats que, en una situació de Cristiandat, corresponien a l’Església, avui les ha assumit la Societat civil, fortament socialitzada: salut, educació, lleure, religió... ¿Quin sentit té, des del punt de vista de l’Evangeli, que hi hagi dues formes de casament (civil i religiós)? O dos registres de defuncions? O doble xarxa d’hospitals? o d’escoles? o de serveis socials?...  
- Personalitat jurídica autònoma.
L’autonomia pertany a cada persona. No cal una autonomia especial per a l’Església. Una societat laica tendeix (ha de tendir) a la democràcia real. En la mesura que existeix una democràcia real, no fan falta constitucions, ni concordats, ni estatuts, ni res que hagi d'assegurar els drets de les persones o dels pobles enfront de la Autoritat, perquè la mateixa Societat s'organitza i genera Autoritat precisament per a garantir l’autonomia de totes i cada una de les persones, i dels grups que aquestes vulguin formar. Mentre això no arribi, no s’han de buscar privilegis sinó treballar, cadascú des de les seves possibilitats, perquè la Societat esdevingui una democràcia real.
Futur de l’Església? No sóc profeta ni tinc la prospectiva dels sociòlegs. Però una cosa sembla certa: si l’Església no renuncia generosament a “drets històrics” que van més enllà de la seva missió, s’anirà convertint en una nosa dintre la societat. Serà la “sal que no sala”, i que només serveix per a ser llençada fora (Mateu 5,13).  



L’ESGLÉSIA.  6/6   (17)
L’Església en el futur.
El Concili ens va fer tornar a l’Evangeli; i l’Evangeli és clar: El regne de Déu és una realitat que no es diferencia de la Realitat, encara que la Realitat resulti molt diferent segons la proporció de regne de Déu o de regne de Poder que inclogui.
El regne de Déu és sal, és llevat, és llum, és aliment,... El cristià és ciutadà; un ciutadà que no busca diferenciar-se dels altres ciutadans pel fet de ser cristià, sinó que col·labora a “fer poble” en bé de tots. No es tracta de “fer Església” sinó de "fer poble", col·laborant des de la il·luminació que ofereix ser església. La sal no es veu; el llevat no s’identifica; la llum no és per ser vista sinó per fer visibles les altres coses.
La gran Església de Cristiandat, solemne, forta, exuberant, amb personalitat, tractant de tu a tu Estats i Imperis,... ara és cridada a tornar a l’Evangeli. El nostre bisbe Jaume, ja fa molt temps, deia: Tornar a Natzaret. No és una qüestió d’humilitat, sinó de fidelitat: fidelitat a l’Evangeli, que en aquest cas vol dir fidelitat a la Humanitat.
Com a llevat d’Humanitat, l’Església pot esdevenir també llevat dels diferents components de la Societat, fins i tot de les religions que hi pugui haver. Sense necessitat d’afirmar-se ella mateixa com a religió, és capaç de prendre forma religiosa per als religiosos, i forma no-religiosa per als no-religiosos. El qui ha rebut i assumit l’Evangeli, té la capacitat i la missió de fer-se tot a tots: religiós amb els religiosos, ateu amb els ateus, alienat amb els alienats, esclau amb els esclaus, lliure amb els lliures...; sempre per a guanyar humanitat (1Corintis 9,19ss). Qui creu en l’Home, s’humanitza fent humanitat amb cada un dels éssers humans. Com diu explícitament la Gaudium et spes: És la persona humana el que cal salvar i és la societat humana el que cal instaurar (Nº 3).
I en aquesta missió, l’Església no ha de pretendre cap classe de monopoli; ben al contrari: quants més s'hi apuntin, millor. Tampoc no és "la mestra" que té respostes per a tots els interrogants que la humanització genera. Té, sí, la llum de l’Evangeli. Però això no genera en ella cap dret a imposar-se, sinó només la capacitat d’il·luminar i de servir. "La llum no lluita; en té prou en fer claror".
En aquest sentit, el vertader seguidor de Jesús ha d’evitar caure en el parany en què han caigut tots els dictadors que han existit: convençuts que posseïen la “veritat”, han volgut imposar-la a tothom. Resultat? Més esclavitud i més mort. Ja ens ho adverteix, des dels inicis, el missatge bíblic: “... no mengis del fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2,17). Res ha generat tanta mort dintre la Humanitat com la pretensió, des del Poder, d'imposar les pròpies idees sobre el bé i el mal.
La humanització no es fa sobre els humans sinó des dels humans i amb els humans.  
Des de fa temps, es va descobrint una nova manera de ser i fer església, que es caracteritza per un gran i ric pluralisme. Hi ha moltíssims petits grups, més o menys independents de l’Església oficial, que són com cèl·lules d’Humanitat, que s’alimenten de la lectura de l’Evangeli al voltant d’una taula per compartir. Però sobretot hi ha una infinitat de llars, s'anomenin o no cristianes, que estan unides per un ferm propòsit de fer Humanitat. Potser va ser pensant en elles que Jesús va dir: “On n’hi dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells” (Mateu 18,20).


RELIGIOSITAT POPULAR I EVANGELITZACIÓ.  (18)

Aquí prenc l’expressió “religiositat popular” com el conjunt de símbols religiosos compartits i celebrats per la majoria de persones d'un poble. Pot incloure una gran varietat de sentiments, ritus, llenguatges, temors i esperances, il·lusions i frustracions.
Com afirmen avui quasi tots els antropòlegs, la religiositat forma part, d’una manera o altra, de totes les persones. Tota persona té necessitat d’oxigenar la seva vida amb creences, conviccions, dogmes, horitzons, promeses, intuïcions... de fora de si mateix. Amb més o menys “racionalitat”, tot ésser humà sent la necessitat de “connectar” amb una realitat (real o imaginada) que sigui més gran que ell mateix. Des d’aquest punt de vista, no hi ha massa diferència entre qui s’afirma “religiós” i qui s’afirma “no-religiós”. Tots dos s’autocomprenen en relació a una realitat exterior, afirmada o negada. Igualment quan algú diu “no crec en res”, segurament està manifestant que s’autocomprèn per oposició als qui ell anomena “creients”. “No creure en res” pot ser també una forma de religió que pot deformar-se i arribar a ser tan irracional i dogmàtica com qualsevol altra religió.
El fet que unes formes religioses hagin esdevingut “populars” les fa extraordinàriament importants, perquè, per elles i amb elles, els ciutadans fan “poble” i se senten “poble”. Ser i sentir-se poble sol ser el primer pas per sentir-se Humanitat, i fer Humanitat.
La realitat “Poble” (en els seus diferent nivells: poble, comarca, país,...  No parlo dels "Estats", que sovint són sobretot àrees de Poder) pot esdevenir perfectament un àmbit de comunió. Per tant, es troba de ple en l’horitzó de l’Evangelització.
Però, una cosa és la religiositat popular, i una altra són les persones. L’Evangelització, directament, es dirigeix a les persones i no pas a la religió. Tota persona, sigui quina sigui la seva religió o no-religió, pot obrir-se a l’Evangelització; pot obrir-se a la bona notícia del missatge de Jesús. Fins i tot les persones antireligioses poden acollir amb plenitud l’Evangelització. De fet, en la nostra societat, són diverses les persones que, convençudes per raons històriques de que la religió és deshumanitzadora, es proclamen antireligioses per amor a la Humanitat. I és que “Religió” i “Evangeli”  poden anar junts (quan la religió és humanitzadora), però poden excloure’s mútuament (quan la religió és deshumanitzadora). Més encara: en la mesura que l'Evangeli va alliberant una persona, la religió se li va fent estreta, encotilladora, asfixiant,... En realitat, la religió és un llenguatge, i aquest va tornant-se incapaç d'expressar l'experiència alliberadora de l'Evangeli quan aquesta va creixent. Aleshores, podrà ser bo usar les possibilitats que la religió ofereix, però sense deixar que ofegui les capacitats que van més enllà.
També pot passar que es pretengui “evangelitzar” altres Pobles imposant-los  una “religió colonitzadora”, destructora de la seva pròpia religiositat popular. Evidentment, una “evangelització colonitzadora” és injusta i antievangèlica.
L’evangelització pot trobar en la religiositat popular un camí per a encarnar-se; però sense perdre de vista que l’horitzó de l’evangelització no és la religió sinó les persones. Aquestes decidiran si, evangelitzades, fan o desfan o canvien les seves creences populars o els seus comportaments religiosos.


DONES I HOMES. 1/2  (19)

Una de les coses més incomprensibles en l’Església Catòlica és la situació en què ha estat posada la dona. És incomprensible, perquè es tracta d’una situació que s’ha normalitzat a pesar de ser directament i explícitament contrària al missatge dels Evangelis.
En els Evangelis, la figura central és Jesús, com a paràbola de la Humanitat. També hi apareixen diversos grups que encarnen diferents actituds, situacions o respostes en la comprensió-acceptació del missatge de Jesús: els sacerdots, els mestres de la llei, els fariseus, els saduceus, la multitud,... i dos grups de deixebles: un grup d’homes −els Dotze− i un grup de dones.
Sobre el grup d'homes, els Evangelis en parlen molt. És que serveixen de contrapunt. Inclosos en una llista encapçalada per Pere (que va negar Jesús) i acabada amb Judes (que el va trair), personifiquen l’Israel (Poble de Déu) que segueix Jesús però sense haver assumit, en un primer moment, el seu missatge. Sovint vindran representats per un cec, o un sord, o un paralític... que necessita ser “curat”. Però la realitat d’aquesta “curació” no apareixerà fins després que la mort de Jesús no els hagi fet entendre el seu error. Al Calvari no n’hi haurà cap d'aquests deixebles. Només l’evangeli de Joan s’inventa un nou deixeble, “aquell que Jesús estimava”, que apareix al final, quan Judes es “despenja” dels Dotze i se’n va amb el grup dels que han condemnat Jesús, per entregar-los-el. Aquest "nou deixeble" acompanya la mare de Jesús i el grup de dones al peu de la Creu. Diríem que aquest deixeble hi és posat per "salvar" el component masculí de la futura comunitat cristiana.
Els Evangelis parlen sovint del grup dels Dotze perquè Jesús els ha de corregir contínuament. En canvi, del grup de les dones a penes en parlen, perquè mai no van haver de ser corregides, ni van portar cap problema a Jesús. Es tractava d’un grup que el seguia des de Galilea, i que “els servien amb els seus béns” (Lluc 8,2. També Mateu 27,55). Aquest grup apareix sobretot als moments decisius en l’obra de Jesús: al Calvari, al sepulcre i al moment de la resurrecció. Són, per altra part, els moments en què els Dotze han desaparegut del mapa.
Només el grup de les dones va ser testimoni, com a deixebles, de la mort de Jesús. I elles seran els únics primers testimonis de la seva resurrecció. Els Evangelis ho expliquen de manera que quedi clar que els Dotze només esdevindran “apòstols” després de rebre de les dones l’anunci que hauran de predicar. És a dir: les primeres enviades (“apòstols”) a testimoniar la resurrecció de Jesús són les dones.
Sabem que els Evangelis no són biogràfics. Per tant, si fan una distinció tan clara entre el grup dels homes i el grup de les dones, és per dir-nos alguna cosa important. I allò que ens volen dir es podria resumir així: per entendre el missatge de Jesús, els homes-barons primer s’han de convertir; en canvi les dones hi sintonitzen espontàniament. Per què? Perquè en la societat del temps en què van ser escrits els Evangelis, els homes-barons encarnaven l’afany de domini del cor humà, principal destructor d’Humanitat; en canvi les dones encarnaven l’amor servicial que fa comunitat, única força humanitzadora. Aquest és també el significat evangèlic de la "virginitat" de Maria. Allò que, en la societat, representa el baró no serveix per a fer néixer l'Home Nou; si hi intervingués, provocaria un avortament.
Que en l’Església s’hagi considerat que les dones, pel fet de ser dones, tenen alguna classe d’incapacitat en comparació amb els homes, és una gran incoherència, a part de ser una flagrant injustícia.
No hi podrà haver Nova Evangelització dintre l'Església sense corregir aquesta escandalosa injustícia, repetidament denunciada.  


DONES I HOMES. 2/2   (20)

"Des-jerarquització?".
En l’Església Catòlica, les dones, pel simple fet de ser dones, no poden ser ni sacerdot (sacerdotessa) ni bisbe (bisbessa) ni papa (papessa). Mirant-ho en si mateix, això és una injustícia sense cap classe de pal·liatius.
Però mirant-ho des de l’Evangeli ens trobem amb una situació sorprenent: Jesús no va instituir sacerdots. Més encara: Jesús exclou explícitament tota forma de “poder sagrat” ("jerarquia") (Mateu 23,8ss).
Els tres evangelis sinòptics posen al començament de la vida pública de Jesús el sorprenent relat del seu baptisme. Està expressat amb una gran força visual: “…el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut” (Mateu 3,16). El cel −la frontera entre el "món de Déu" i el "món dels homes"− s’ha obert. L’evangeli de Marc és més radical i diu que s'ha esquinçat. I la “força” (esperit) de Déu, en forma de colom, baixa i es posa sobre Jesús. El colom és un ocell del cel però que fa niu a les cases dels humans. La veu de Déu interpreta la situació: Tu ets el meu Fill estimat. Ja no hi ha separació entre Déu i la Humanitat. Per tant, ja no hi ha d'haver intermediaris (“pontífexs” o “sacerdots”).
Que l’obertura o esquinçament del cel té efectes en l'àmbit religiós, els tres evangelis sinòptics ho expressen amb una escena semblant al final de la vida de Jesús: “Llavors la cortina del santuari s’esquinçà em dos trossos de dalt a baix” (Mateu 27,51). Es tracta de la cortina que marcava la separació entre l’estança exclusiva de Déu i la resta del temple. A aquesta estança només hi podia entrar, una vegada l’any, el Summe Sacerdot. L’esquinçament de la cortina, al moment de la mort de Jesús, vol indicar que la presència de Déu ja no queda "reclosa" en un espai reservat a sacerdots sinó que és "oberta" a tothom. Aquell "home" que mor al Calvari, no mor perquè perdi la vida sinó perquè la dóna per a tothom. Des d'ara, la presència de Déu es farà visible, no pas en temples gestionats per sacerdots, sinó en aquelles persones que donen amb amor la seva vida. Jesús ho dirà explícitament a la Samaritana: "Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.   ...  Arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat" (Joan 4,21ss).

Jesús no va instituir sacerdots ni ministres sagrats. En canvi, en l'església Catòlica hi ha sacerdots i ministres sagrats, sempre masculins. Resulta sorprenent el paral·lelisme que trobem entre la situació de les dones en l'Església i els dos grups de deixebles (el d'homes i el de dones) de què parlen els Evangelis (i que vaig comentar diumenge passat). I, una vegada més, són precisament les dones les que es troben en la situació correcta. (Sobre la Carta als Hebreus on es diu que Jesús és "sacerdot", podeu mirar el breu comentari que vaig escriure al nº 6 dels APUNTS D'HOMILIA del diumenge 32, any B).
Això no vol dir que les comunitats no puguin donar-se a si mateixes els serveis que necessiten. I un servei normalment necessari és el servei d'autoritat. Com a servei, ve directament de la comunitat, la qual en determina l'abast i les condicions.
És cert que St. Pau diu que tota autoritat ve de Déu (Romans 13,1). Però això no s'ha d'entendre en un sentit ontològic, com si rebre autoritat comportés alguna superioritat ontològica sobre els altres. "Tota autoritat ve de Déu" té un significat funcional o, si es vol, teològic, en el sentit de que sense autoritat no hi pot haver Societat, que és la manera com, de fet, els humans podem conviure i avançar cap a la plenitud que Déu ens ofereix. L'autoritat és un servei que una comunitat necessita i demana a alguna persona concreta, home o dona.
El fet que en l'Església el servei d'autoritat estigui vinculat a un (suposat) poder sagrat, significa que no es considera tant com un servei sinó com un Poder. I això va directament contra el missatge evangèlic.
Les fortíssimes i dures denúncies de Jesús contra els jerarques d'Israel ens obliguen a una reflexió seriosa. Jesús critica el domini que exerceixen sobre els fidels. En el relat de la "expulsió del temple", en l'evangeli de St. Joan (2,13ss), Jesús es fa un fuet per fer sortir del temple els animals destinats a ser-hi sacrificats. Aquelles "víctimes" representaven el Poble. El fuet no és per fuetejar; és un signe messiànic que suggereix l'arribada del Messies alliberador, que fa sortir les ovelles (el poble) del Temple convertit en un nou l'àmbit d'esclavitud. (Vegeu: APUNTS D'HOMILIA.  Diumenge 3 de quaresma. Any B, nº 3).
En l'església Catòlica no serà possible una Nova Evangelització sense un procés simultani de des-jerarquització. El concili Vaticà II només la va iniciar i, d'alguna manera, legitimar des de dintre. Completar-la serà tasca de les diferents comunitats. "Reconstruir el temple" és una temptació constant. En els Evangelis, l'alternativa al "temple" és "el pròxim". "Qui és el meu pròxim", va preguntar a Jesús un mestre de la Llei. I Jesús li va respondre amb la sorprenent, meravellosa i escandalosa paràbola del Bon Samarità (Lluc 10,30) (Podeu llegir-la fent clic aquí, amb el comentari addicional).

"CAPELLANS?"  (i  21).

Examinant els Evangelis, està clar que Jesús no va fer "sacerdots" sinó "apòstols". Apòstol significa enviat. Jesús envia (tots) els seus deixebles a escampar la BONA NOVA. De fet, una bona notícia "necessita" ser comunicada. Acollir aquesta Bona nova significa obrir-se a la comunió; i la comunió fa néixer COMUNITATS. Les comunitats cristianes són apostòliques, no pas per cap vincle jurídic amb els Dotze Apòstols, sinó per l'essència mateixa de la Bona nova que han acollit.
Els capellans actuals, a més d'apòstols (com tot seguidor de Jesús) som considerats també sacerdots. Els més vells vam ser "formats" als Seminaris conciliars que hi havia a cada bisbat. Els nostres seminaris es deien "conciliars" perquè van néixer per un decret del concili de Trento (iniciat l'any 1545 !); un concili convocat per l'emperador, en plena situació de cristiandat.
Avui la figura del capellà encara és entesa en funció d'una Església de Cristiandat. El "bisbe" continua essent, eclesialment, un "senyor feudal". Els capellans no pertanyem a les parròquies sinó al "senyor bisbe", a través d'un pacte feudal. Per aquest pacte, el capellà està al servei del seu bisbe, i el bisbe es fa càrrec de la vida personal del capellà (manutenció, habitacle,...).
La majoria de capellans estan destinats a servir les parròquies. Hi són com una prolongació del bisbe. Per altra part, les mateixes parròquies han estat enteses, i ho són encara, com sectors o porcions d'una "propietat episcopal".
Però el concili Vaticà II, seguint l'Evangeli, va fer possible entendre les parròquies com a comunitats adultes.
Això canvia del tot les coses. Si les parròquies són comunitats adultes, ja no són "propietat" de ningú, i el capellà està al servei de la vida de la comunitat, i no pas per representar el bisbe, suposat senyor de les parròquies.
Aquest canvi de perspectiva, iniciat ja abans del Concili com a conseqüència, entre altres raons, d'un millor coneixement del missatge bíblic, ha provocat que molts capellans hagin "plegat". A mesura que anava quedant clar que Jesús no havia fet sacerdots sinó apòstols, molts capellans van veure que la feina que se'ls donava dintre l'Església no corresponia ni a la seva vocació ni a l'autèntica missió de l'Església. Per això van decidir emprendre un altre camí.
Resulta sorprenent que aquest fet, que ha tingut una gran importància en la vida de l'Església, no hagi provocat en la jerarquia una reflexió profunda sobre la figura del "capellà-sacerdot". Per comptes d'això, la jerarquia, majoritàriament, ha vist en la decisió d'aquests capellans una infidelitat. Gravíssim error! I injust, perquè la realitat és que la majoria (per no dir tots) de capellans que han plegat ho han fet per fidelitat a l'Evangeli i a la pròpia consciència, com també els que no han plegat o els que hem plegat parcialment.
Això, i la manca de "vocacions" a l'ofici de capellà, crea un gravíssim problema en l'Església oficial dels antics països de Cristiandat.
El bisbe Francesc de Girona, potser més forçat per les circumstàncies que per convenciment, ha començat un altre camí que pot ser interessant: donar "missió pastoral " a laics de parròquies sense capellà. No sé si les dones continuen excloses. Vull suposar que no!!! I cal esperar que aquest fet no serveixi per "clericalitzar" uns laics o laiques de molt bona voluntat fent-ne capellans de segona categoria, sinó per desclericalitzar realment l'Església, retornant el protagonisme a les comunitats.
Tots som laics. "Laic" significa "del poble". Ve de la paraula grega "laos", poble. Cada comunitat viva pot demanar als seus membres (dones o homes) una missió pastoral, amb la confirmació, si s'escau, del bisbe com a signe d'una comunió més ampla. Aquí no hi falten vocacions!
Entretant, per als últims capellans tridentins que quedem, una tasca important i urgent és ajudar les parròquies a esdevenir autèntiques comunitats adultes. I això, no pas com una estratègia per "salvar l'Església" sinó per fidelitat a la missió rebuda. Després, el que hagi de venir vindrà.
================
−¿Tot això, està d'acord amb el Concili Vaticà II?
−Depèn. Si mirem els Documents, hi trobarem punts que ho suggereixen, però també hi trobarem afirmacions literalment oposades al que acabo d'expressar. Però, com vaig exposar ja a Nova Evangelització (2)", a més dels Documents escrits, cal tenir en compte l'Esperit del Concili. El Concili va marcar una tendència; i ho va oferir uns documents escrits que van ser impresos, i són el que són. L'Esperit no es pot imprimir. Cal respirar-lo, sempre nou.
Els DOCUMENTS DEL CONCILI  no són un Manual d'Eclesiologia. El Concili va ser una (nova) Pentecosta: una gran ventada que va trasbalsar la Església; una Església que patia d'esclerosi des de feia molt de temps. La resta (Documents, Missal, Codi de Dret canònic, Catecismes,...) són obra de la prudència humana que necessita "canalitzar" l'Esperit (amb el gran perill d'ofegar-lo!).

Aquest és el gran perill de tots els DOCUMENTS ESCRITS!  Si es perd l'esperit que els va inspirar, es tornen corruptes. La Història està plena de lamentables exemples. El mateix Jesús va ser condemnat perquè "nosaltres tenim una Llei (escrita), i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir" (Joan 19,7). També en nom dels Evangelis escrits s'han comès gravíssimes injustícies.    
¿On es "respira" l'esperit del Concili? És el mateix Esperit qui dóna testimoni de si mateix. Nosaltres podem només oferir una actitud d'escolta, de docilitat, d'atenció als signes dels temps, sobretot en el marc d'unes comunitats nascudes de la COMUNIÓ (o de l'Esperit).
Per altra part, individualment, és tan fàcil pensar que tenim l'Esperit quan només tenim pardalets al cap!!! Per tant: cal ser prudents i humils.
Heus aquí el primer requisit per a una NOVA EVANGELITZACIÓ.
Pere Torras.